Una consulta legítima, democràtica i legal

L'excoronel Amadeo Martínez Inglès, expulsat de l'exèrcit i home d'esquerres que no defuig la polèmica, opina i es posiciona sobre el que anomena "El desafío democrático catalàn" en una article a Canarias-semanal.com

http://canarias-semanal.com/not/6444/_coronel_amadeo_martinez_ingles__el_desafio_democratico_catalan/

«El problema català? Surten 18 mil milions i no tornen», diu Niño Becerra a Nació Digital.cat

http://www.naciodigital.cat/noticia/49723/nino/becerra/problema/catala/surten/18/mil/milions/no/tornen

Menystenir, acusar...

“... i llançar força merda, que una mica sempre en queda.”

Sembla que el full de ruta de la política del govern espanyol rau únicament en menystenir i acusar a qui sigui del que sigui. Com ara els qui el qüestionen i el ‘destorben’ fent-li propostes de qualsevol tipus. I el manual diu que cal rebutjar-les totes perquè sinó et desmunten la paradeta... 

Que sindicats i col·lectius diversos, indignats contra les retallades socials i l’estafa que suposa la crisi del deute i les ‘ajudes’ a les institucions financeres, es manifesten i proposen altres polítiques possibles −perquè s’apliquen a altres llocs−, que trenquem amb l’austeritat i que avui recomanen força economistes. Doncs des dels mitjans sectaris afins se’ls acusa de no plantejar alternatives, de no tenir cap legitimitat per demanar o exigir des del carrer les polítiques que cal prendre davant la crisi, ni que es consulti al poble, etc. “El poble ja va expressar-se i ara...”

Que el Parlament de Catalunya vota una proposta de pacte fiscal, per acabar amb el dèficit o l’espoli insuportable, i el president de la Generalitat se’n va a Madrid per comunicar-la en persona al president del govern espanyol. Doncs el govern de l’estat no en fa ni cas i menysté el president de la Generalitat i, per tant, el Parlament de Catalunya. El Partit Popular pontifica que ni parlar-ne. I a més s’acusa al president català de causar encara més inestabilitat i d’encarir el deute espanyol.

Que una amplia representació del poble de Catalunya, després de veure com s’esgoten totes les vies de diàleg (nou estatut, pacte fiscal, estructura federal de l’estat), es pronuncia en una concentració multitudinària del més d’un milió i mig de persones a favor de la independència... O que les enquestes diuen que la major part dels catalans són partidaris de fer un referèndum d’autodeterminació; és a dir, del dret a decidir. I que el govern de la Generalitat recull la sensibilitat del carrer i agafa el guant, i diu que el procés cap a un estat propi és en marxa i que cal consultar el poble sobre el seu futur...  

Doncs, la resposta del govern espanyol és en primer lloc la no-resposta. Desprès ve la fase de menyspreament i d’amenaces de tota mena −res de nou−, i al cap d’una setmana llarga es comença a mentir i acusar el president de la Generalitat d’irresponsable i d’haver “iniciat una fugida cap enlloc”, i de “mentider” perquè “el president del govern espanyol no es va oposar al diàleg, sinó que en Mas li va donar un ultimàtum a tot o res...

El que em sembla més rellevant és que per a aquests governants el poble mai no compta, i que de solució cap ni una. No cal. Cap referència ni resposta als ciutadans i ciutadanes que han expressat les seves idees al carrer perquè se’ls escolti. El que és veritablement important és que els senyors del Partit Popular van guanyar les eleccions i tenen el poder, i creuen que no han de donar explicacions. Potser no entenen gaire la democràcia, i tampoc veuen la política com un servei a la ciutadania, sinó com els autoritzats per signar xecs. I si el poble els n’ha donat un en blanc, doncs tira milles...  

Xabiusller

Sentència vergonyant

Els editors de la revista digital ‘cafèambllet’, guanyadors del premi L’Alternativa 2012 per ser un exemple de periodisme lliure i compromès, han estat finalment condemnats de manera ignominiosa i injusta a pagar 10.000 €. 

Per què? Doncs, per una demanda civil contra el seu honor presentada pel senyor Josep Maria Via, assessor del president de la Generalitat i membre del consell d’administració dels hospitals de Blanes i de Calella quan van tenir lloc alguns dels tripijocs a la sanitat pública catalana denunciats pels dos periodistes al vídeo “El major robatori de la història de Catalunya”, i motiu de la querella.
Enllaços:
http://www.youtube.com/watch?v=ru4GVlNWO4M 
http://www.youtube.com/watch?v=Y0vjgZtfuOo

Amb una celeritat de vertigen i fins i tot sospitosa −tractant-se de la justícia d’aquest país−, el jutjat de primera instància núm. 37 de Barcelona ja ha dictat sentència contra els periodistes i editors de la publicació.  

És realment vergonyant perquè encara no s’han analitzat els fets denunciats −fruit de dos anys d’investigacions− ni s’ha pogut endegar la comissió d’investigació pertinent −a instàncies de ICV-EUiA− al Parlament de Catalunya, degut a la convocatòria per part del govern de la Generalitat d’eleccions anticipades... 

La Marta Sivina i l’Albano Dante s’han trobat indefensos i als peus dels cavalls. L’objectiu perseguit sembla formar part d’una ofensiva per silenciar el periodisme d’investigació i, per tant, la llibertat d’informació i d’expressió. Si et veus implicat o tan sols esmentat en un cas de corrupció, denuncia d’entrada els periodistes que han difós la notícia. En Millet també podria fer-ho, oi? Doncs sembla que la cosa va per llarg...

És ben clar que en primer lloc cal estudiar i investigar les corrupteles que es denuncien. I en tot cas, després, algú manifestament innocent pot creure oportú demanar que es rescabali el seu honor. Però malauradament això no funciona així a l’estat espanyol. 

Els processos per corrupció contra els poderosos s’eternitzen fins que prescriuen, o fins i tot se’ls amnistia. Però les demandes civils contra periodistes per suposats atacs a l’honor s’han de resoldre ràpid, i ja sabem perquè...

En quin país vivim? On són la democràcia, la llibertat d’informació, la igualtat de drets davant la justícia, l’ètica de la política...   

Xavaller  

Montserrat i Blanca duen un any segrestades a Mali

Ja fa més d'un any del segrest de les dues cooperants de Metges Sense Fronteres, Montserrat Serra i Blanca Thiebaut, a Dadaab (Kènia). Ànims i molta força per a elles, els seus familiars i tota la gent de MSF. La indignació i la impotència ens sacseja quan pensem en l'absurditat de la situació que encara patiu. En quin cap cap prendre-us la llibertat i tenir-vos segrestades, quan podríeu ser atenent i ajudant persones de la mateixa etnia o país que els vostres captors? Heu de saber que som amb vosaltres i que no us oblidem!

Lee el comunicado de MSF aquí

Xavaller

Una resposta breu al senyor ministre Wert

Bienquerido Sr. ministro,

Llevo dos días en el intento de españolizar-me, todo lo que no consiguió mi escuela. Y no se crea que esto es soplar y hacer botellas, eh… Pero siempre hay alguien que me da un golpe de mano.

Ja se'ns ha fotut al teclat!

Por lo que hace a su comentario en el Congreso, le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario. Aunque, de momento, voy a  hacer los ojos grandes, porque sino me hará usted salir de pollagu... Bueno... de un corral de pollos! Sí, sí...

Usted pensará que somos unos sueña tortillas por querer la independencia, y reconozco que las piernas me hacen higo solo de pensarlo. Pero... No! No estamos tocados de la seta, Sr. ministro. Hace años que hacemos el corazón fuerte i aguantamos, que queremos fumar al campo. Vamos... Tocar el dos!, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota, y no creo que ustedes sean tan cortos de estribera y hacer como aquel que nada.

Sabemos que les estamos chafando la guitarra... Pero ustedes son tanto de la cebolla como nosotros, y piensan, con prepotencia, que ya hemos bebido aceite. Aunque le aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando.

Hasta ahora nos lo hemos pasado de aquello más bien. A pesar de que, y a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan... Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo en ello, Sr. ministro. En España todo se está yendo a ordeñar, y no nos quedaremos. Preferimos escampar la niebla...

Bueno... Le he de dejar, que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover... Así que... Buen viento y barca nueva!

Un catalán en "arduo proceso de españolización"

La màquina d'espanyolitzar en sèrie ja està operativa..

Espanyolitzar o reeducar?

Vinyeta publicada a L'Esquella de la Torratxa el 3 de març del 1937.

El ministre Wert s'ha proposat reeducar els catalans per tal d'espanyolitzar-los. Segons sembla, amb els quaranta anys de franquisme no en vàrem tenir prou. Després, el que ha passat és que, "amb el galimeties de les autonomies", han estat massa tous i tolerants, i ara mira què passa...
Una piulada que he llegit avui, penjada per Renzzo Medina, d'origen llatinoamericà, defineix encertadament el terme "españolizar": matar 20 millones de nativos, robarnos el oro, celebrarlo los 12 de octubre, llamarnos machupichu y, luego, bailar salsa. 
Potser caldria recordar-li al ministre "de reeducació" que l'acte multitudinari de l'11S d'enguany no va ser una manifestació d'infants i d'adolescents manipulats per un sitema educatiu català, sinó la mostra que una gran part del poble de Catalunya n'està fart de l'enrocament i la tossuderia espanyoles, i vol tirar pel dret cap a l'autodeterminació. Ah! I que no llegim els mateixos llibres!
N'hi ha que encara enyoren els vells temps i la dictadura feixista...

Xavaller 

Qui ens mana?

Si gairebé la totalitat dels economistes i experts pensen que, en una ‘economia de mercat’, l’assignació de recursos és socialment desitjable i necessària des del punt de vista econòmic, com pot ser que des del BCE i les institucions de la UE s’imposi la recepta de l’austeritat per damunt de qualsevol altra consideració? 
Què ha canviat? Que les economies de la zona euro entrin en recessió ja no és cap problema? Per què els recursos públics s’assignen preferentment a les entitats financeres? Per què els reben en unes condicions avantatjoses ─fins i tot diria que òptimes─, i gairebé sense contrapartides ni obligacions? Per què les empreses innovadores i el talent tenen tantes dificultats per obtenir crèdit? 

L'economista Paul Krugman.

Potser té tota la raó Paul Krugman quan diu que “l’objectiu que es persegueix amb l’austeritat és el d’aprofitar la crisi i no pas el de resoldre-la”.  
Aleshores, si ens preguntem “Qui hi guanya?” potser tindrem la resposta de per a qui s’estan fent les polítiques econòmiques que preconitza la UE, i també sabrem per a qui treballen els partits polítics majoritaris i qui ens/els mana. 
“Qui hi guanya?”

 http://youtu.be/cby2vsK8O6k

Xàbius

Maleint l’assassinat

Salvador Iborra, poeta.

Avui m’he llevat pensant que ja devia fer gairebé una any de la dissort fatal del jove poeta valencià. He anat a la màquina, he entrat a Google, he teclejat Salvador Iborra i he anat a parar al VilaWeb del 29 de setembre. Ha passat poc més d’un any. L’instint, la intuïció o bé un setè sentit m’han estirat d’alguna banda per fer-me sentir. Sí, dolor. He de puntualitzar que, tot i que no el coneixia personalment, encara em dol. Les afinitats i el fet de conèixer força el barri, el lloc concret on el van malferir i d'anar per allà sovint des de jovenet suposo que hi deu influir...

L’enllaç del VilaWeb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4043593/20120929/any-lassassinat-poeta-salvador-iborra.html

Per què heu assassinat el poeta?

Per què ens mateu la nit?

Doneu-me la nit!

(I la bici foteu-vos-la on us càpiga!)

Xavaller

El món al revés

Alguns mitjans digitals i la premsa rosa es fan ressò aquests dies d’un curiós article publicat a ‘Vanity Fair’. Es tracta de la carta que uns paparazzi i redactors de revistes del cor de Barcelona han signat denunciant els perills que comporten l’actitud d’en Piqué i la Shakira, i l’excés de velocitat i les maniobres perilloses que fan quan ells els persegueixen per la ciutat on viuen.
A més, es queixen perquè han volgut negociar amb ells i oferir-los unes condicions d’assetjament determinades, de només uns dies de tant en tant i amb certa periodicitat, però els molt desagraïts han menystingut la seva amical i generosa proposta. 
També expressen la seva gran preocupació perquè, en una d’aquestes fugues de la parella, pugui haver-hi un accident. En Piqué fuig massa ràpid i els posa en perill a tots, diuen. I ells no volen que la Shakira embarassada acabi sent “una nova Lady Di”. 
A sobre, denuncien la connivència de la Guàrdia Urbana, que no atura ni multa Piqué (a ells sí?) i, per tant, tampoc els facilita gaire la feina. Imagineu-vos quan els pagarien per l’exclusiva d’en Piqué i la Shakira aturats per la urbana o els mossos, i multats per excés de velocitat o per no fer  un stop. I quan per les fotos d’allò que diuen que volen evitar?
Realment, no hi ha dret. I fugir és de covards. Pobres paparazzi... 
Ara em ve al cap una cançó infantil que cantava la Rosa León ─l'argentina compromesa, poetesa i música María Elena Wlash, morta el 2011, n'és l'autora─ i que feia “Vamos a ver cómo es el reino del revés (bis)”...

Xavaller

la vinyeta

- Pare, m'estic plantejant fer carrera al crim organitzat.
- Al govern o al sector privat?
Personalment, sugeriria el govern. No acaben mai a la presó.

En suport de l’Albano Dante i la Marta Sibina!

Tots som caféambllet.cat!

Arribo de la concentració a l’entrada de la Ciutat de la Justícia en suport dels periodistes de cafeambllet.com. L'Albano i la Marta en són els caps visibles i per tant els qui han hagut de presentar-se en aquest judici. Entre les 10 i les 12 érem unes 150 persones aproximadament. Es visualitzaven sobretot gent de les CUP i els ‘iaioflautes’. Segons he entès, només han deixat entrar 15 persones a la sala. No era una vista pública?

Em pregunto com pot ser que arribi abans als jutjats una denúncia, per un il·lícit civil contra el seu honor, presentada per un presumpte implicat ─no significativament rellevant─ en un cas de corrupció a la sanitat catalana, que no pas el cas en què juntament amb d’altres persones podria estar implicat. Això és posar el periodisme d’investigació i l’ètica periodística als peus del cavalls.

Sembla prou evident que hi ha forats negres a la sanitat catalana i que s’hi han produït conductes delictives per part d’alts càrrecs. Prova d’això és que el 25 de setembre de 2012, i arran de les informacions publicades a cafeambllet.com que destapaven les corrupteles al departament de Salut, el parlament de Catalunya va aprovar endegar una comissió d’investigació per esbrinar l’abast d’aquest escàndol i de les acusacions que implica.

Si això no s’investiga a fons, molts catalans pensarem que mentre les polítiques de CiU ens retallen l’educació i la sanitat, les malmeten i fan que en disminueixi la qualitat, allò que s’estalvia no permet equilibrar els balanços, sinó que va a parar a les butxaques d’ens privats i interessos obscurs darrere els quals hi ha gent vinculada al partit de govern.

Transparència, senyor Mas, transparència! Penso que en aquests moments és indispensable fer les coses “amb finor”, com encertadament ha dit el gallec que no ens va fer ni cas. Si hem d’avançar cap a l’autodeterminació i potser cap a la independència, hem de fer-ho amb la gran majoria dels catalans i convèncer amb uns valors clars de respecte, honestedat, transparència i democràcia. 
Els corruptes que medren al si de més d’un partit hi sobren! Com deia J. Escombra Ries, "Tot el que fa pudor no és merda".

Ni retallades ni corrupteles!

Que les patim totes dues...

Autodeterminació, sí! Corrupció? No, gràcies!
Amb corrupció, no vull anar enlloc amb vostés...

xavaller

  

arran d'una entrevista a Paco Álvarez...

Entrevista a Paco Álvarez publicada a el Periódico (12/8/20011)

http://www.e-periodico.es/adserver2.html

L'economista critic Francisco Álvarez.

En un moment d’aquesta interessant entrevista que us recomano llegir, el periodista li demana al Paco Álvarez ─economista i divulgador des de la bitàcola ‘No le digas a mi madre que trabajo en Bolsa’ i el programa radiofònic ‘La Bolsa i la vida’─ si recorda algun acudit sobre la crisi. Resposta: “La crisis económica ha tocado fondo. ¡Ahora toca excavar!, publicat a Hermano Lobo l’any 1974.

I d’aleshores ençà no n’hem après! Ens presten perquè anem excavant i fent el forat més profund. La Merkel ens mira des de dalt i pregunta si necessitem més pics i pales. Els nostres politics li diuen que sí, que hem de seguir cavant i esforçant-nos per sortir del túnel. Però els pics i les pales cada vegada són més cars, i aquí sota cada cop és més fosc i hi ha més humitat...

Hem d’aprendre dels islandesos. i exigir la convocatòria d’un referèndum per decidir si volem o no volem pagar. Si volem assumir, o no, un deute provocat i il·legítim que s’ha convertit senzillament en usura. 
Una solució final, de compromís amb la UE i l’statu quo, podria ser acceptar el pagament a llarg termini del deute, a un interès de l’1 per cent i al Banc Central Europeu, i que aquesta institució passés comptes amb els especuladors i els senyors dels Mercats...

Xavaller

Avui, en un article de Josep Fontana sobre l'austeritat depredadora desfermada arran de la crisi ─referenciat al bloc d’Àngels Castells ‘Punts de Vista’─, llegeixo aquesta frase de Paul Krugman: “[...] Perquè la recuperació de l’economia no ha estat mai l’objectiu. La finalitat de l’austeritat és la d’aprofitar la crisi, i no pas la de resoldre-la”. Cal tenir-ho clar... 

Xavaller

Un 11 de setembre històric...

La Diada nacional més transcendent? Alentorn d’un milió i mig de persones s'han manifestat a favor del dret a decidir i de l’autodeterminació. El sector més actiu de la societat civil avança. L’objectiu: ser un estat independent al si de la Unió Europea. No hi ha marxa enrere. L’objectiu és ambiciós perquè ara és de màxims. Com deia l’Ovidi: “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer...”. 
Penso que una part de l’èxit de la convocatòria rau en el fet que molts dels qui fins no fa pas gaire érem federalistes hem llençat la tovallola ─després de constatar el blocatge estatal i patir recentment el procés endegat de recentralització─, i també hem optat per camí més directe. Tot i que n’hi ha uns (?) que, quan gairebé tothom ha fet un pas endavant i s’ha mullat, n’han fet un cap enrere. Ja s’ho trobaran...

L’Estat espanyol s’enroca i es recargola sobre si mateix en una espiral que neix i finalitza a Madrid. Amb un model d’infraestructures i de país insostenible, ineficient i caríssim, que és del segle xviii i que prové de l’antic camí ral. El ‘café para todos” també implica autopistes per a tothom, AVE per a tothom, aeroports a tot arreu, que permetin una comunicació ràpida i excel·lent amb “la capital del reino”. I sense un pla previ que estudiï la necessitat i l’amortització de la infraestructura, ja que el cost és secundari perquè es tracta de grans obres “de interès nacional”.

Sobre el tipus d’estat-regne espanyol i la classe política i els voltors que històricament medren a l’entorn de Madrid, ve a tomb un llibre titulat Por qué fracasan las naciones, de Daron Acemoglu i James Robinson. La teoria que els autors plantegen sobre el que anomenen les “elits extractives” és d’allò més actual i s’ajusta com un guant a la realitat espanyola.

De manera que davant aquest panorama carca i desolador, i l’interès nul per part de l’estat espanyol de fer les coses d’una altra manera, el més sensat és sortir-ne cames ajudeu-me i fer la nostra al si d'Europa. Proposo un referèndum d'autodeterminació coincidint amb les properes eleccions catalanes, que segons sembla es podrien anticipar...

Xavaller

Avui introdueixo el meu comentari de l'últim llibre que he llegit, ara sí. Es tracta de Caín, la novel·la de Saramago que edicions 62 va publicar en català l'any 2009. Crítica, irònica, irreverent...

Estic posant el bloc al dia. Aquest agost també he llegit la interessant novel·la de ciència-ficció d'Amin Maalouf, El viaje de Baldassare. L'autor és libanés, nascut a Beirut de mare cristiana i francòfona, i viu a París. Avui introdueixo el meu comentari de L'últim llibre que he llegit, tot i que no hagi estat ben bé l'últim...

Salut! Aquest estiu m'he desconnectat, literalment´Gairebé no he tocat l'ordinador, he deixat l'Internet de banda i he mirat el correu electrònic en comptagotes, però he llegit força. El primer llibre que vaig acabar va ser El món no se'n surt del Toni Judt. Malauradament, el seu testament polític. Avui n'introdueixo el meu comentari a la secció L'últim llibre que he llegit del bloc.

Salvem la platja de l’Arquitecte!

L’Associació de veïns de L’Ampolla ens convoca el dissabte 28 de juliol a les 11 del matí a estendre les nostres tovalloles a la platja de l’Arquitecte. L'acció s'incriu dins la campanya que du a terme d’uns anys ençà per tal d’aturar l’ampliació innecessària i destructora del port esportiu, que l’Ajuntament d'aquest municipi del delta s’entossudeix a tirar endavant al Golf de Sant Jordi.

Cal dir que no es tracta d’oposar-s’hi perquè sí. L’Associació ha presentat ja dues vegades al·legacions i altres alternatives, amb el suport de nombroses firmes, per si realment calgués fer algun dia l’ampliació. Ara sobren amarres a tota la zona.

Tots els qui estimeu L’Ampolla i el delta de l’Ebre, les nostres platges i el país esteu convidats a participar en aquesta acció cívica i de defensa de les nostres platges davant la invasió implacable del ciment. Cal veure-hi més enllà i pensar en el futur...

Més ciment vora el mar? No, gràcies! 

Salvem les nostres platges!

Gat o lloro oriental*

el Periódico / Dimarts, 26 de juny del 2012

Sembla que, per una decisió política, el català que es parla a la Franja ja no és català sinó 'aragonès oriental'. Doncs d'acord. Si de política parlem, imaginin-se el dia que un partit andalusista declari que el que es parla a Màlaga és andalús i no espanyol, o que la presidenta Kirchner es dirigeixi en llengua argentina als nous directius d'YPF i parli xilè en la intimitat. Si l'únic que cal per definir una llengua són els vots i unes bones gònades, tinc una idea: ja que sóc l'accionista majoritari del meu gat, voto perquè deixi de ser gat i sigui lloro oriental. A la porra la biologia, la filologia i el mètode científic. Això sí, el meu lloro oriental segueix miolant.

Daniel Casanovas Teixidor (Barcelona)

----------------

* M’he permès incloure al bloc aquesta carta d’un lector sobre la situació del català a l’Aragó, publicada dimarts a les pagines d’opinió d’el Periódico.

La platja de L’Arquitecte...

Platja de L'Arquitecte fora de temporada.

Ara que la primavera ens deixa, tornarem a gaudir un altre estiu de les platges de L’Arquitecte i dels Pinets (n'hi va haver algun cop?). Potser no siguin les millors, però són les que força veïns de L’Ampolla encara veiem i, sobretot, en fem un bon ús. I en temps com aquests de crisi, tampoc és poca cosa... Oi? Qui sap si haurem d’estar força anys fent estiu a Catalunya i ens haurem d’oblidar dels breus i bells temps, quan molts catalans sortíem a l’estranger ben cofois i confiats...

La platja al juliol.

Potser algun dia aprendrem a valorar el que tenim, que sens dubte té un gran valor econòmic. Però també cal dir que és molt difícil de quantificar i molt més fàcil de perdre, per uns plats d’arròs més o unes fideuades que ens duraran uns estius. Alguns, però, en tindran ocasionalment per llamàntol i altres viandes... Després? Sempre hi ha un futur i un després, que també tenen un gran valor... 

Sé que la perspectiva de les imatges no convida i que no descriuen bellesa. Però és que ja hi ha un mal previ de quan es permetia construir arran de costa. Ara que l'espai s'ha dignificat amb diner públic, i que la ciutadania gaudeix del passeig marítim i de la platja, si us plau, no ho acabem de destrossar...

SALVEM LES PLATGES DE L’AMPOLLA!, que són més aviat poques.

NO AL PORT ESPORTIU!

MÉS CIMENT VORA EL MAR? NO, GRÀCIES!

Xavaller

Sobre els durs i la duresa

La duresa és la capacitat de resistència d’una persona, un material o una cosa a ser doblegat, vençut, trencat, ratllat, etc; una qualitat que li es pròpia. Per tant, quan els polítics ens ofenen dient que seran durs a l’hora d’aplicar-nos unes mesures, determinades i inevitables, menteixen vilment, perquè ells no les han de patir. Ser dur és suportar el dolor un mateix, no infligir-lo als altres. Infligir dolor al altres, sobretot si són més febles, és ser un despietat.

Xavaller

Reflexió sobre el terme economia

L’economia és en essència l’administració ordenada dels bens d’una comunitat (família, estat, establiment o negoci...) i la moderació en les despeses. Cal recordar-ho. Per tant, quan fins no fa pas gaire parlàvem d'economia ens estàvem referint a la configuració d’un sistema econòmic ordenat, auster i eficaç.

Però aquest terme també s’aplica a la suposada ‘ciència’ que té per a objecte l’anàlisi de la realitat econòmica. És a dir, com s’assignen els recursos, es determinen els preus, es reparteix la renda i té lloc el creixement econòmic: encara avui, el gran dogma. I aquí és on s’ha empastifat tot. A més a més, la suposada ‘ciència’ o el mètode ha acabat substituint l’economia mateixa.

Amb obscurs interessos, aquest segon concepte de l’economia i succedani trampós de ‘ciència’ va anar prenent volada fins a imposar-se cap a finals del segle xx. Després d’inspirar als seus acòlits un determinat diagnòstic de la ‘realitat econòmica’ occidental, que consideraria supraeconòmic, a més aquests van acabar adoptant el paper del cirurgià que, d’una manera científica, tècnica i asèptica, ha d’intervenir sobre un pacient econòmic malalt de l’única manera possible que se’l pot curar.

En síntesi, el mètode ─amb la connivència dels mitjans d’opinió afins─ va anar marginant la filosofia política fins a assolir l’eclipsi del pensament polític i esdevenir de facto el nou pensament únic; que no era un pensament pròpiament dit, sinó més aviat una contrareforma econòmica encoberta.

L’objectiu: acabar amb les societats d’inspiració socialdemòcrata, hereves del ‘maleït i perniciós socialisme’. Com? Mitjançant la implementació d’un model econòmic funcional sense regulacions de cap mena, la privatització i l’eliminació del sector públic i el domini absolut per part dels prestamistes i usurers: els mercats. 

Tony Judt.

L'historiador, assagista i escriptor angloamericà Tony Judt, mort dissortadament l'agost del 2010 als 62 anys, ens recorda al seu interessantíssim llibre El món no se'n surt que "Keynes es mirava l'economia com una ciència interpretativa i, per tant, poc adequada per a la predicció i la precisió. (...) Contrariament a l'escola de Chicago, ell creia que la millor defensa contra l'extremisme polític i el col·lapse econòmic és un protagonisme més gran de l'estat que, a més d'altres intervencions, ha d'actuar per moderar i esmenar els cicles econòmics."

Judt critica durament "l'admiració il·limitada per la 'industria dels serveis financers' i l'adoració grollera dels diners i d'aquells que en tenen", i sosté que "Si no es posa fi al joc brut financer, el capitalisme s’acabarà aturant.” Potser ja ens està bé? O ens temem que allò que pugui venir al darrere sigui encara pitjor. Crec que és ineludible intervenir-hi des d’ara i recuperar, d'una vegada i per sempre, el pensament polític. Si els deixem seguir fent, potser ja no podrem ni salvar els mobles...

  

Fixeu-vos-hi que ens han canviat els significats i les regles del joc. Pots administrar tan bé com vulguis la teva economia familiar i la del teu negoci o establiment, però ja no n’hi ha prou. Perquè ells tenen la paella pel mànec i volen l’ECONOMIA. Sí, tota! L'han pervertida! Volen administrar-te i decidir amb quins recursos escassos pots arribar a fi de mes. Tots els beneficis possibles de l’activitat econòmica han de ser per a ells. Que no ho entens? 

Xavaller

Fins quan?

L’economia clàssica es va anar posicionant,

al segle XX, per sobre la filosofia política

Anys mes tard, l’economia va passar

pel damunt de la política fins gairebé anul·lar-la

Després, els poders financers van prendre el control

de la situació i es van apropiar de totes dues

Als inicis del segle XXI,

l’economia i la política van deixar d’existir

Els economistes i els polítics eren maldestres,

ineficaços, i ja no servien...

Els ciutadans patien una síndrome greu
que va durar uns quants anys: la por

Xàbius

la Mercè vs santa Eulàlia

Quan per la Mercè plou,

és santa Eulàlia que plora

Tot i que... hom no sap si santa Eulàlia

plora per fotre o de ràbia

Però al febrer... la diada de santa Eulàlia,

és la Mercè qui es mor de ràbia

Barcelona, ciutat o diòcesi?

La Baixada de santa Eulàlia.

SANTA EULÀLIA (c. 290-12 de febrer de 303 dC) és la patrona de Barcelona des de l’any 633.

L’Eulàlia de Sarrià és una figura llegendària d’inspiració cristiana que fou canonitzada l’any 633. És venerada i estimada pels seus conciutadans des que, quan era una noia de només tretze anys ─en l’època de Dioclecià, mentre a Barcino el praeses Dacià duia a terme les persecucions més cruels contra els cristians i altres opositors─, es va presentar sola davant el prefecte demanant-li justícia i, contràriament, aquesta valenta barcelonina fou salvatgement martiritzada.  

Segles més tard, les seves restes van ser localitzades a Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha l’església de Santa Maria del Mar, i foren traslladades solemnement a la catedral de Barcelona (877), on roman enterrada a la cripta. La llegenda també ens diu que la noia tenia cura de les oques a casa seva, i això va inspirar la tradició que encara perviu avui de les 13 oques del claustre de la catedral.

L'esglèsia de la Mercé avui.

La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de la diòcesi de Barcelona i, de fet, copatrona de la ciutat. 

Segons sembla, el primer temple que l’orde dels mercedaris, fundada per Pere Nolasc el 1218 a Barcelona, li va dedicar a la ciutat data entre 1249 i 1257. També cal precisar que la Mare de Déu de la Mercè només es la patrona de la diòcesi, però no pas de tota la província. La diòcesi de Vic té com a patrona Nostra Senyora de Montserrat, com Catalunya.

Per tant, es tracta de dos àmbits diferents de patronat, més vinculats en unes èpoques que en d’altres, i que amb el temps s’han anat solapant... Però que la patrona de la diòcesi de Barcelona hagi substituït de fet i per motius estranys la patrona llegendària de la ciutat ─sense cap mena de dubte, força més estimada i lligada a l’imaginari popular dels ciutadans barcelonins─ és ben curiós i mou a la reflexió, oi?

La geganta Laia.

Per què Barcelona celebra la Festa Major el dia de la patrona de la diòcesi? Potser perquè la ciutat té un gran advocació mercedària? Més aviat diria que no. És només perquè, si hi ha sort, farà més bon temps? O perquè sovint hi plou per la Mercè, i això anuncia que s’ha acabat l’estiu.

Tot i que des del 1980 se celebra una petita Festa Major d’hivern per santa Eulàlia, el 12 de febrer. Potser la ciutat comença a recuperar de mica en mica la memòria i les seves llegendes...

Xavaller

A la secció L'últim llibre que he llegit acabo d'incloure el meu comentari de El hombre sin atributos de Ropbert Musil. Com que l'he llegit en edició castellana de Seix Barral i en cito textualment algunes reflexions, he fet la referència de l'obra en castellà.

Xàbius

Eufemisme o cinisme

El proper dijous dia 3 és el Dia Internacional per la Llibertat de Prensa. Però som molts els que estem de dol per la pèrdua de llibertat d'expressió als mitjans públics que els governs, que diuen representar-nos, s'esforcen darrerament a dur a terme sense miraments.
A les televisions estatals el model que prospera és el de 'teleespe' (abans TeleMadrid). El govern central del PP ha decidit convertir TVE en TVPEPE, nomenant l'afí Santiago Gonzalez (Cope, el Mundo, RNE, etc.) nou director de TVE.
A Catalunya, el govern de la Retallalitat (abans la Generalitat, un terme més ampli) ha decidit seguir la mateixa línia i defenestrar la Mònica Terribas, a qui ara li atribueixen injustament una gestió nefasta del mitjà públic i malbaratament de recursos. (Alerta!, que diria en Monegal. Els retallaires fan servir sempre aquesta cantarella per poder seguir amb les tisores...) I ves per on, l'escollit per substituir la Terribas, l'Eugeni Sallent, prové del Grup Godó. S`han d'agrair els serveis prestats i anar tendint ponts... Ja tenim TVPravda (abans TV3). És a dir, la que abans era la Nostra ara és la Seva.
Definitivanent, els nostres governs creuen que no ens convé una informació veraç i lliure. Com deia aquell, per què? Doncs senzillament perquè és lliure, i sempre s'aproparà més a la realitat i menys a l'opinió o el parer que volen inculcar-nos.

Xavaller

El darrer home racional

El darrer home racional pren el seu vell seient al senat

No està segur de per què encara és aquí

Ha d'estar en una llista o altra.

L'any passat encara n’hi havien més com ell,

però han estat eliminats un per un.

Es banya cada dia, i practica la respiració lenta

i les doctrines de l'estoïcisme.

Perd la teva calma, ell mateix recorda, i ho perdràs tot.

No obstant això, ell es cansa.

L'esforç de no dir res el desgasta.

Els altres, dins els seus vestits d’homes rics, fan bromes amb compte.

S'arrapen als topics que cada cop són menys; 

fins i tot el clima és perillós, el Sol també,

ja que l'Emperador es postula per controlar l'un i se sent l'altre.

Aquí ve ara, amb el seu seguici cridaner

de pesats criats agitats amb afabilitat;

és daurat i brillant com un carro de mal gust,

i acaba de tornar d'un nou triomf.

Amb un somriure aixeca el seu dit brillant:

cistelles de petxines s’expandeixen a terra,

i l'habitació fa olor de mol·luscs morts.

Mira, diu l'Emperador, és el tresor!

Pel poder de la meva divinitat suprema,

he derrotat el Rei del Mar!

Els seus ulls tenen la brillantor maliciosa

d'un boig que està dient una mentida.

I ho sap, i s'atreveix amb la contradicció.

Els altres aplaudeixen...

El darrer home racional s’obliga a si mateix a aplaudir.

La mirada de l'Emperador està perforant l’aire en la seva direcció

Després, els conduirà en el cavall de l'Emperador,

embolicat en garlandes, com una ballarina del ventre.

Estic fent-ne un senador!, refila l'Emperador.

Saludeu el vostre nou germà!

El darrer home racional es veu a si mateix.

A mesura que obre la boca, pot veure

l'aigua del bany de color vermell, els canells lacerats,

la casa robada, els fills escapçats.

Això és només un cavall, diu.

Les paraules pengen sense esperança,

igual que les banderes d'una ciutat ja derrotada,

lliurada als saquejadors.

De quina manera, pensa el darrer home racional,

pot un lloc així encara existir?

El silenci cristal·litza al voltant del seu cap,

com un halo de gel.

Ell és allà.

Ningú el mira, excepte l'Emperador,

que li somriu amb una cosa semblant a la compassió.

                                                                                    M. Atwood