Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 23 de maig del 2011

Eleccions 22M2011


Un cop passat un cert desassossec inevitable i paladejada una cosa ben bona per treure’ns el mal gust de boca, ara toca una lectura de les eleccions del 22M2011 més objectiva i menys en calent.

D’una banda, en clau estatal, el PP només ha obtingut 300.000 mil vots més que a les municipals anteriors. El que ha passat és que el PSOE n'ha perdut 1.600.000, que en són molts. En clau municipal, a la ciutat de Barcelona, cap i casal, CiU només ha tret 56.000 vots més que a les anteriors, però el PSC n’ha perdut més de 200.000. De manera que la crisi, fonamentalment, però també les acampades i l’allau de crítiques en general apuntaven i han desgastat fortament el PSOE-PSC.

El socialistes, cal dir-ho, ho han fet tan malament com han sabut. Potser una mica més, fins i tot. El partit hegemònic de l’encara anomenada esquerra −que ha tingut i encara té a l’Estat responsabilitats de govern i, per tant, en la gestió de la crisi− no ha exercit en cap moment com a tal. S’ha acomodat i ha anat distanciant-se dels sindicats i de les seves bases, i ha deixat de ser un partit socialdemòcrata per esdevenir de fet un partit de centredreta, a remolc de la situació i de les polítiques que li han estat dictades per les comissions i els òrgans de torn (UE).

Pel que fa a la l’Ajuntament de Barcelona, al PSC li ha passat una mica el mateix que amb el govern tripartit a la Generalitat. No ha sabut comunicar, defensar ni capitalitzar l’obra feta, i els atacs i les crítiques dels seus adversaris polítics han trobat un terreny força propici per assentar-se. De vegades penso que passaria si els socialistes no se’n avergonyissin de ser-ho. No ha passat el mateix amb Iniciativa, que ha defensat el seu espai i les polítiques d’esquerra amb ungles i dents, apropant-se als indignats, i se n’ha sortit prou bé.

Amb referència a les mobilitzacions d’aquestes darreres setmanes, cal dir que els canvis envers una democràcia més real i participativa i la regeneració ètica de la política i els partits −la fi de la partitocràcia, que ha esdevingut una mena de casta− se li exigeixen a l'esquerra. És a l’esquerra a qui li pertoca impulsar-los. Com abans s’entengui això, més aviat avançarem. A la dreta això tant li fa. Els tripijocs i un cert grau de corrupció endèmica ja són part del seu ADN i del seu finançament... Democràcia de baixa qualitat, partits opacs i polítics de baixa qualitat, i el poble desinformat i ben allunyat de la política...

Tot i que la dreta aquests dies se’ns mostra ufanosa i satisfeta, ha guanyat perquè li han posat en safata; però ha rebut un missatge enverinat: resoldre els efectes d’aquesta crisi. Ja s’han acabat les crítiques conjunturals i oportunistes. Responsabilitzar-ne el govern o l’Ajuntament de torn, els immigrants, els aturats, els joves, els pensionistes, els usuaris dels serveis que l’Estat presta perquè li pertoca fer-ho, i la despesa pública en general.

Després de tot, potser sigui just que aquesta crisi que ha tingut l’origen en l’economia financera i especulativa la resolguin els qui més se n’han beneficiat mentre la bombolla anava creixent i donava rèdits. Fins ara, la patata li havia caigut a qui hi era perquè passava per allà. Ara ja la tenen els qui en saben, o això diuen. Aviam si és veritat. És l’hora de demostrar-ho.

Xavaller

dissabte, 21 de maig del 2011

Anem tots fent xip-xap trepitjant el fang, però vestits de diumenge.


Sembla que aquesta crisi està destapant, de mica en mica, les vergonyes del nostre sistema polític i de l’ORDRE ECONÒMIC mundial-global que el poder econòmic i financer ens ha imposat. Aquest ORDRE ECONÒMIC ha esdevingut el vèrtex superior de la piràmide i tota la resta hi és supeditat. Fins ara, això havia estat acceptat estoicament per gairebé tothom.

D’una banda, ELS GOVERNS i la major part dels polítics actuals estan convertint la DEMOCRÀCIA en PAPER MULLAT. Tot permetent que les decisions que afecten la gent i els pobles es prenguin en fòrums on no hi són representants i dient-los, a sobre, que són d’acompliment obligat −venen d’instàncies superiors− i que no s’hi pot fer res. És a dir, nosaltres VOTEM UNA CLASSE POLÍTICA el terme és ben explícit QUE NO ENS REPRESENTA, sinó que només fa d’intermediària, o de corretja de transmissió, amb les instàncies que realment prenent les decisions importants.

Tampoc és cap secret que la DRETA concep el SERVEI PÚBLIC com una CÀRREGA i, per tant, vol reduir-lo al mínim. Això implica desmantellar l’estat del benestar. “Qui no s’ho pot pagar és perquè no s’ho val”, un principi més vell que l’anar a peu, marcat de vell antuvi també cal dir-hoen l’ADN popular i que explica moltes coses...

A les societats europees, però, l’estat del benestar i l’equilibri democràtic són fills de la història i de la socialdemocràcia, i es recolzen en l’equació despesa pública eficient = impostos justos. Cal ser més curosos, transparents i eficients en aquest terreny? Això és obvi. Ara bé. Qui té la RESPONSABILITAT de recaptar els impostos i gestionar-los eficientment? Qui té la CAPACITAT i l’OBLIGACIÓ, en funció del càrrec públic que ocupa interinament, de vetllar per la ‘cosa publica’. Els ciutadans? Els polítics? Els governs?

Per tant, QUI ÉS RESPONSABLE de la mala gestió, de la corrupció i del malbaratament que s’ha fet amb els impostos de tots? La resposta és ben clara: ELS POLÍTICS i ELS GOVERNS que han dirigit el país els darrers anys; per error o per omissió, per bona fe o per mala fe. Es evident que els partits que estan més ‘emmerdats’ (PP, CiU i el PSC-PSOE) no poden ser els higienistes que ara facin neteja, perquè com a molt netejarien una mica els vidres per fora.

Però el que em sembla realment sorprenent i cínic és el discurs de la dreta és a dir, dels qui fins fa poc s’estaven omplint les butxaques−, farcida de casos de corrupció si sumem els de CiU i els del PP. El guió passa de puntetes sobre les causes de la crisi financera i no proposa −és més, posposa− mesures concretes de control per evitar-ne una altra, ni tan sols per tancar els forats que encara va generant aquesta. Això sí, insisteix fins a l'extenuació que les polítiques socials moderades que han desenvolupat fins ara els partits que podríem considerar socialdemòcrates −fins no fa gaire a Convergència n’hi havia, d’aquests− han estat un malbaratament, un frau, malversació, etc. 

En resum, S’HA POSAT A LA PICOTA EL SERVEI PÚBLIC I L’ESTAT DEL BENESTAR, ENLLOC DELS QUI HAN CAUSAT AQUESTA CRISI FINANCERA. Ara per ara tots impunes.

Si volem que tot això canviï, ELS INDIGNATS ENS HEM DE POSAR LA GRANOTA de feina, les botes i començar a fer soroll i a fer-nos visibles. "Estem fent xip-xap, tots trepitjant el fang i vestits de diumenge".

Una darrera cosa. No crec que l’abstenció a les eleccions municipals sigui cap solució, doncs beneficia a la dreta. Hi ha opcions diverses, i ens hi juguem unes ciutats obertes i d’esquerres o bé unes altres amb més retallades socials i per tant cap a pitjor. I encara pitjor no!, si us plau...

Indigneu-vos!


Xavaller

dilluns, 16 de maig del 2011

L'Estatut (2006-2010). En resposta a un desgavell

Els picaplets, mestretites
del Tribunal ja han dictat
la seva resolució:
“És evident, cosa clara,
que no s’até l’Estatut
a les normes i principis
d’aquesta llei de l’Estat
que en diem Constitució.
El que voleu no s’ajusta
a allò que marca el patró
Per tant, el voler del poble
en nom de la democràcia
es queda en paper mullat”.
Quina perversa fal·làcia!

I la voluntat del poble,
retallada i escarnida,
es retorna al remitent.
No ens queda cap més sortida
que esdevenir independents.

Si els caps d’aquest tribunal
en lloc de pensar envesteixen,
actuar de braus es mereixen
a la “fiesta nacional”.

Si no em deixes ser el que sóc
i tallar-me vols la llengua.
Tu que de mi sols vols ‘pasta’,
què cony dius de Mare-Pàtria?
Tu per a mi no ets ni madrastra!

La meva nació degrades
fent-ne regió del nord-est:
i és que el rucs moltes vegades    
van pixant fora de test.                   

Saber la llengua és mon deure
que es parla a casa el veí?
I la meva no ha d’aprendre
aquell que ve a viure amb mi?
Quin tripijoc més barrut!
En versió modernitzada,
la llei vella de l’embut.

M’heu tocat el voraviu:
Sé el castellà: t’ho pots creure!
Si vols me’l pots preguntar…
Però si sóc a casa meva
–i qui diu casa, país diu–,
mai no el penso utilitzar.

Paròdia de democràcia
que proclama iguals en drets
a tots, ja que tots viatgen.
Doncs, mira, no hi veig la gràcia;
que es veu que per a tu no compta
que en aquesta romeria
siguem cavalls o genets.

Vas fent del teu “tanto monta
paradigma d’igualtat.
Però, analitzant bé el muntatge,
hi ha qui munta i qui és muntat.
Un modèlic engranatge,
prodigi d’enginyeria,
tot plegat ha esdevingut
any rere any i dia a dia.

A cor i a una sola veu
conjuguem tots un sol verb:
“tu  fots, vosaltres foteu,
tots nosaltres… ben fotuts”.
Quin tripijoc més superb!
Com hi ha món! Que en sou d’astuts!

D’aquest verb que, dia a dia,
m’obligues a conjugar
te’n diré el futur perfecte,
que el tinc molt ben estudiat:
“Un dia trencant lligams,
veïns  meus, comprovareu
que aquests qui avui menyspreeu
demà hauran fotut al camp”.

Si al tema de l’Estatut
s’hi suma el finançament
no costa gaire de veure
el que resulta evident:
Voleu que siguem cornuts
i a sobre us paguem el beure.

Si us passa mai pel magí
convocar-me a un plebiscit,
pidolant el meu sí
per retocar allò que calgui
d’aquesta Constitució
perquè pugui regnar a Espanya
la néta del rei Borbó,
que us quedi ben clar des d’ara
que no penso moure un dit.

Des d’ara ja us dono el no:
Tranquil·lament des del llit
votaré per l’abstenció.
Se me’n fot, al capdavall.
T’ho juro: tant se me’n dóna
que qui segui al tron d’Espanya
i se’n cenyeixi la corona
sigui un rei o bé una reina,
una sota o un cavall.

Que amb la baralla espanyola
fa temps que no hi vull jugar.
El que ‘em raca’ és la despesa
que entre tots hem de pagar.

Endavant la retallada!
Som ciutadants obedients,
de segles amics dels pactes,
i hem entès bé la lliçó.
Catalans, anem per feina:
Si cal retallar, es retalla.

No els agrada l’Estatut?
No els en presentem cap més.
Se’ns diu que li sobren lletres?
Traiem-li les del final:
la U i la T a can pistraus.
I diem-los ras i curt:
Ja no volem l’Estatut
i hi renunciem de bon grat.
Acceptem la tisorada
i ens “conformem” amb l’ESTAT.


EB n’és l’autor