Un cop passat un cert desassossec inevitable i paladejada una cosa ben bona per treure’ns el mal gust de boca, ara toca una lectura de les eleccions del 22M2011 més objectiva i menys en calent.
D’una banda, en clau estatal, el PP només ha obtingut 300.000 mil vots més que a les municipals anteriors. El que ha passat és que el PSOE n'ha perdut 1.600.000, que en són molts. En clau municipal, a la ciutat de Barcelona, cap i casal, CiU només ha tret 56.000 vots més que a les anteriors, però el PSC n’ha perdut més de 200.000. De manera que la crisi, fonamentalment, però també les acampades i l’allau de crítiques en general apuntaven i han desgastat fortament el PSOE-PSC.
El socialistes, cal dir-ho, ho han fet tan malament com han sabut. Potser una mica més, fins i tot. El partit hegemònic de l’encara anomenada esquerra −que ha tingut i encara té a l’Estat responsabilitats de govern i, per tant, en la gestió de la crisi− no ha exercit en cap moment com a tal. S’ha acomodat i ha anat distanciant-se dels sindicats i de les seves bases, i ha deixat de ser un partit socialdemòcrata per esdevenir de fet un partit de centredreta, a remolc de la situació i de les polítiques que li han estat dictades per les comissions i els òrgans de torn (UE).
Pel que fa a la l’Ajuntament de Barcelona, al PSC li ha passat una mica el mateix que amb el govern tripartit a la Generalitat. No ha sabut comunicar, defensar ni capitalitzar l’obra feta, i els atacs i les crítiques dels seus adversaris polítics han trobat un terreny força propici per assentar-se. De vegades penso que passaria si els socialistes no se’n avergonyissin de ser-ho. No ha passat el mateix amb Iniciativa, que ha defensat el seu espai i les polítiques d’esquerra amb ungles i dents, apropant-se als indignats, i se n’ha sortit prou bé.
Amb referència a les mobilitzacions d’aquestes darreres setmanes, cal dir que els canvis envers una democràcia més real i participativa i la regeneració ètica de la política i els partits −la fi de la partitocràcia, que ha esdevingut una mena de casta− se li exigeixen a l'esquerra. És a l’esquerra a qui li pertoca impulsar-los. Com abans s’entengui això, més aviat avançarem. A la dreta això tant li fa. Els tripijocs i un cert grau de corrupció endèmica ja són part del seu ADN i del seu finançament... Democràcia de baixa qualitat, partits opacs i polítics de baixa qualitat, i el poble desinformat i ben allunyat de la política...
Tot i que la dreta aquests dies se’ns mostra ufanosa i satisfeta, ha guanyat perquè li han posat en safata; però ha rebut un missatge enverinat: resoldre els efectes d’aquesta crisi. Ja s’han acabat les crítiques conjunturals i oportunistes. Responsabilitzar-ne el govern o l’Ajuntament de torn, els immigrants, els aturats, els joves, els pensionistes, els usuaris dels serveis que l’Estat presta perquè li pertoca fer-ho, i la despesa pública en general.
Després de tot, potser sigui just que aquesta crisi que ha tingut l’origen en l’economia financera i especulativa la resolguin els qui més se n’han beneficiat mentre la bombolla anava creixent i donava rèdits. Fins ara, la patata li havia caigut a qui hi era perquè passava per allà. Ara ja la tenen els qui en saben, o això diuen. Aviam si és veritat. És l’hora de demostrar-ho.
Xavaller
