Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 28 de novembre del 2011

Ball de la retallada  
(popular adaptada per Xavaller)


El ball de la retallada jo us el cantaré
El ball de la retallada jo us el cantaré

En Mas quan ell l’aplicava deia així, deia així
Se’n dava un truc al pit i se’n girava així

Treballeu, treballeu, que la retallada, la retallada
Treballeu, treballeu que la retallada us ‘fotarem’

Compteu-hi, doncs, que la retallada us la ‘fotarem’
Agafeu-vos fort que ja la us l'estem fotent


El ball de la retallada jo us el cantaré
El ball de la retallada jo us el cantaré

En Boí quan l’aplicava deia així, deia així
Se’n dava un truc al pit i se’n girava així

Treballeu, treballeu, que la retallada sanitària
Treballeu, treballeu que la sanitat us ‘fotarem’

Agafeu-vos fort, quina retallada que us ‘fotarem’!
Ja hi podeu comptar, que ja us l'estem fotent


El ball de la retallada jo us el cantaré
El ball de la retallada jo us el cantaré

La Rigau quan l’aplicava deia així, deia així
Se’n dava un truc al pit i se’n girava així

Treballeu, treballeu, que la retallada educativa
Treballeu, treballeu que l’educació us ‘fotarem’

Agafeu-vos fort, quina retallada que us ‘fotarem’!
Ja hi podeu comptar, que ja us l'estem fotent



... (de retallades i de ‘retalladors’ se’n poden afegir uns quants més, malauradament)

Xavaller

dimarts, 15 de novembre del 2011

Economistes, polítics i altres cínics

Cal dir, d’entrada, que ja veníem d'altres falsedats i enganys. L’oli d’oliva va ser, durant un temps, dolent per a la salut. Els motors dièsel tot i ser més cars consumien si fa no fa el mateix, i aquest carburant era força més barat; per tant pagava la pena assumir un cost afegit en la compra d'un vehicle dièsel. L’energia nuclear era la més neta i barata. L’escalfament global era un invent dels ecologistes torracollons contraris al progrés. Fa quatre dies com qui diu la crisi econòmica no afectava a Espanya. La situació financera no era un problema. La banca espanyola era exemplar i complia amb totes les garanties i requisits gràcies a l’eficient tasca del Banc d’Espanya. Els bons del Tresor eren sinònim de solvència i estabilitat. Les caixes eren solvents. L’euro era la moneda més forta...
Eren dos polñítics satisfets.
Però el temps passava inexorable mentre uns quants conspiraven globalment per anar canviant, a poc a poc i davant la indiferència  o submissió de la major part dels polítics, les coses de lloc. Ara, quan la situació és prou evident i dramàtica, i els vents i les tempestes s’han desfermat, constatem que hi ha tot un seguit d’aspectes en què ni economistes ni polítics no volen entrar-hi perquè, senzillament, es posarien en evidència. Els uns pel que predicaven fins ara i els altres per l’omissió interessada. 
Opa hostil sobre l'euro: EurOpa.
El neoliberalisme i la desregulació perquè hom sabia que els mercats es regulaven sols...− ens han dut fins aquí, i han fomentat aquest endeutament brutal a la zona euro.  Això sí, amb els homes de Goldman Sachs sempre al capdavant, remenant les cireres...
El deute sobirà a la UE.
El cinisme més flagrant es posa de manifest quan, mentre anem tots a batzegades per la mar brava de la crisi del deute patint l’atur, la manca de crèdit, les retallades en serveis bàsics i en drets, etc., alguns líders de pa sucat amb oli ens ofenen dient que la responsabilitat no hem de buscar-la entre els  dirigents polítics i els de les grans corporacions que, com a mínim, van errar. Els culpables són els incauts que se’ls van creure, i que han anat estirant més el braç que la màniga fins no fa gaire i amb diners prestats. “Això ara s’ha acabat. Que paguin, doncs”, ens diuen.
Cal dir, però, que aquesta lògica no funciona quan els qui malbaraten són polítics i ho fan amb recursos públics. Aeroports fantasma, infraestructures sobredimensionades de tota mena (pavellons esportius, auditoris, etc.), finançament il·legal de partits o corrupció pura i dura (casos Gurtel, Palau de la Música, Palma Arena, l’operació Pretòria, etc.). Tampoc és així quan els gestors d’algunes grans companyies o corporacions s’embutxaquen allò que no els pertany. Ningú torna aquests diners. Com a molt, uns anyets de presó i a gaudir del patrimoni arrabassat.
Ara arriben les eleccions generals. Els partits polítics majoritaris juguen a les tites per tal de repartir-se certes prerrogatives i prebendes, però poc poder, davant l’aquiescència dels seus electors  embadalits pels mitjans i convertits en comparses ingenus d’una opereta que els du a la merda. Perdoneu-me l’expressió. Els uns diuen que tot és culpa dels altres que són uns ineptes, i a l’inrevés. Els qui han hagut de capejar el temporal perden el poder i els qui es trobaven ‘sortosament’ a l’oposició guanyen. No cal presentar programes ni res, només llençar eslògans. Total, si les decisions les prenen uns altres...
La política fa massa temps que és en una mena d’excedència molt ben pagada. Molts no tenen cap rubor a dir que l’economia els mana. "La situació és aquesta, i  això és el que hi ha. Aquest és el pà que s'hi dóna. Per tant, hem de retallar per aquí i per allà..." No hi pinten res!, doncs. I ara més d’un espera que siguin els mercats mateixos els qui posin una mica de seny en tot aquest garbuix perquè el ‘tinglado’ no s’ensorri.  Els homes de Goldman Sachs també són ara al pont de comandament ...
Els mercats, els prestamistes, ens marquen el pas.
Si els qui manen de veritat no tenen cap mena de consideració envers els polítics de segona fila que actualment encapçalen els nostres governs, creieu que ens podem considerar encara països democràtics? Hi ha uns senyors que se senten i se saben més forts i poderosos que no pas els presidents i els caps de govern dels estats. Aquesta és avui la realitat, que la classe política accepta i, per tant, tots assumim.
Per posar un exemple, el que actualment està passant amb el preu dels combustibles és paradigmàtic, i un altre exemple d’engany i de cinisme. Abans de dir-nos que els mercats es regulaven sols, també ens van dir que l’oli d’oliva era dolent per a la salut o que havíem de comprar cotxes amb motors dièsel perquè consumien més aviat menys i era un carburant més barat.... Quan la flota de vehicles dièsel ha esdevingut majoritària han anat apujant-ne el preu fins que ha superat el de la gasolina.
Per tant, si un dia no podem pagar el llum i per no anar a les palpentes per casa hem de veure’ns-hi amb espelmes. Que ningú se sorprengui si al cap d’un temps les espelmes són ENDESA o IBERDROLA, o bé s’inventen un impost nou que gravi aquest tipus d’energia, etc., per tal que la factura de subministrament d’espelmes acabi costant el mateix que la de la llum.  
Es tracta, únicament, d’exprimir totes ‘les mamelles’ que es trobin i que es pugui, fins que s’esgotin, i de vendre el que se n’extreu com més car millor i, si pot ser, a crèdit. 
La política on és? L’Estat democràtic on és? I el paper de la UE? Els mercats els van segrestar. Els homes dels Sachs són ara els amos...


Xavaller

dimecres, 9 de novembre del 2011

Ens oposem a l’ampliació del port esportiu de L’Ampolla

L'ampliació del port esportiu és innecessària i NoCiUa.

















L’Ajuntament de L’Ampolla encapçalat per l’alcalde, el senyor Francesc Arasa (CiU), va decidir el 24 de setembre del 2001 tornar a endegar el projecte d’ampliació del port esportiu (amb els vots favorables de CiU i el PP; és a dir, un tripartit), tot i l’oposició ferma dels veïns.

L’Associació de veïns de L’Ampolla amb el suport de veïns, residents i estiuejants ja van recollir 4.000 signatures en contra de l’anterior projecte, que va ser denunciat. Se’n van presentar al·legacions al govern de la Generalitat de llavors i a totes les institucions que podien tenir competències en l’assumpte. El govern català format aleshores per PSC, ER i ICV el va aturar.  

Ara l’Associació s’ha hagut de tornar a mobilitzar contra aquest desgavell mediambiental i social, i en poc temps ha aconseguit recollir més de 500 al·legacions individuals signades. Cal dir que només ha disposat d’un més (l’octubre) per fer-ho perquè el termini d’al·legacions acabava avui, 9 de novembre. Un pèl curt, oi?

Els motius pels quals en hi oposem i presentem les al·legacions són els següents:

1. La possible ampliació sud del port esportiu de l’Ampolla que considera aquest pla farà desaparèixer per a sempre les platges de l’Arquitecte, la dels Pinets, afectant també a la de la fàbrica. Les platges integrades dins del nostre poble són un bé que hem de conservar perquè són patrimoni nostre i també de les futures generacions. Les nostres platges històriques sempre seran més naturals i sostenibles que una platja artificial com la que es proposa de fer en aquest pla especial, perpendicular al mar, i de la qual no es justifica la seva estabilitat.
2. La regeneració de les platges de l’Arquitecte i dels Pinets (després d’anys de deixadesa, però sempre amb usuaris), per les obres del Passeig Marítim fetes pel Ministeri de Medi Ambient (el 2007), amb diners públics, fa més evident que mai la necessitat de mantenir-les i tenir-ne cura. L’obra a executar en aquest pla anul·la i malmet la millora feta per l’obra anterior.
3. Un dels majors atractius de l’Ampolla és la integració del nucli urbà amb la mar. Aquest pla especial allunya el poble de la mar per una construcció agressiva i injustificada. Va en perjudici de la imatge del poble.
4. El sacrifici d’unes platges i també la destrucció de la seva façana marítima perjudiquen directament i seriosament els interessos de la gran majoria de les persones que tenen propietats a la zona i que estan en situació d’indefensió al ser propietaris de segones residències i no estar representades a l’Ajuntament de l’Ampolla. No s’ha tingut en compte que l’execució d’aquest pla afectarà directament a comunitats senceres de propietaris com les de “La Torre”, “Neptú”, “La Gavina”, “Sol y Mar”, “La Gavina”, “Vora mar”, “Els Pinets”, etc. i d’altres veïns directament afectats per aquest pla.
5. Aquesta ampliació del port no respon ni a interessos socials ni als interessos de les persones que viuen o que estiuegen a l’Ampolla. Només cal viure a l’Ampolla per veure que no hi ha saturació del port. No es justifica en cap lloc la necessitat d’ampliar el port. No se segueixen criteris de sostenibilitat.
6. Aquest pla especial proposa l’ampliació per a uns 270 amarres, però per a aconseguir-los cimenta el mar de formigó per posar-hi a sobre locals d’activitats, aparcaments, zones d’ús industrial, etc. Això és un clar atemptat contra el medi que no és justifica enlloc. No es respecta la franja litoral, en una zona tan fràgil com el Delta.
7. Actualment, el port de l’Ampolla disposa de 470 amarres, els quals no estan ocupats en la seva totalitat.  En els moments de crisi financera que està travessant el nostre país i en plena retallada de l’estat del benestar, gastar 15 milions d'euros en el nou pla especial del port de l’Ampolla no respon a cap criteri econòmic racional.
Aquest pla és insostenible en la seva memòria econòmica, ja que no es te en compte la seva necessitat, la recuperació de costos (amortització), ni la seva futura gestió. L'Ampolla, envoltada de ports esportius i amarres buits, tant al nord, com al sud del municipi (només a Sant Carles de la Ràpita més d'un miler), disposa d'amarres  suficients per atendre la present i futura demanda nàutica.
En primer pla, les platges situades al costat de l'actual port, que serien desrtruides per l'ampliació projectada per l'actual consistori. Posteriorment a la foto, l'any 2007, el Ministeri de Mediambient va dur a terme la construcció del passeig de fusta fins a Devimar i  la regeneració d'aquestes platges.

























Finalment, i després de fer esment del seguit de motius que justifiquen les al·legacions presentades a l’Ajuntament per l’Associació de veïns de L’Ampolla, vull afegir-hi algunes consideracions personals.

Com és possible que en un moment de crisi, en el qual propietaris de vaixells se’ls venen i hi ha més places o amarres que queden buits, un ajuntament s’encaparri a ampliar un port esportiu en una zona on ja n’hi ha de sobres i destruint platges? Com pot ser que aquest mateix ajuntament no faci cas de les demandes dels vilatans i residents que s'hi oposen, ni dels propietaris afectats?

Al llarg dels darrers anys, l’Ajuntament de L’Ampolla ha considerat necessari i d’interès pel desenvolupament de la vila l’edificació de blocs d’apartaments des del davant ben bé de la platja de l’Arquitecte fins a Devimar i força més enllà. Un espai on abans només hi havia casetes baixes, no gaires. Òbviament, també a d’altres zones del municipi com a Cap Roig (l’hotel, sense comentaris..).

Ara, quan vilatans i forasters −n’hi ha de residents− han adquirit aquests apartaments a preus de ‘primera línia de mar’, havent de suportar per cert −davant la indiferència de l’Ajuntament− els sorolls causats a l’estiu per motos o cotxes d’adolescents fent el tarambana, se’ls estafa alterant el medi i el paisatge per construir-hi al davant un port esportiu innecessari.

L’Ajuntament té la seva raó de ser fonamental en vetllar pels interessos dels seus vilatans, residents i estiuejants, en el cas d’una població turística com aquesta. No s’entén doncs que esmerci diners i esforços en perjudicar-los.

Com pensa finançar l’Ajuntament de L’Ampolla aquest projecte-desgavell? Com i en quant temps té previst d’amortitzar-lo? Quan temps vol tenir els veïns, residents i estiuejants suportant les obres, el soroll i la pols? Com els pensa compensar per les pèrdues que tot això els representarà? O potser aspira a formar part d’aquest grup d’Ajuntaments selecte que no poden fer front a les seves responsabilitats perquè s’han endeutat fins al coll?

A més, és ben sabut que aquestes obres i infraestructures pagades amb diners públics es pressuposten en una quantitat ‘moderada’ i sovint acaben costant més del doble. Si a sobre l’Ajuntament s’endeuta massa, caldrà afegir-hi els interessos...  

Alerta, doncs.


Xavaller

dimecres, 19 d’octubre del 2011

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Sorprenent! emaris segueix creixent. Evident. Però a mi, insisteixo, encara em sembla sorprenent.
- Potser hauries de ser una mica més selectiu...
- Ja faré neteja.
- Quin morro!

dilluns, 3 d’octubre del 2011


Salvador Iborra Mallol (València-Barcelona)
L'assassinat del poeta valencià Salvador Iborra i Mallol (València, 1978-Barcelona, 29 de setembre de 2011) a Ciutat Vella, a mans probablement d'uns veïns lladres, i tot 'per una bicicleta', m'ha deixat ben fotut, indignat, súper emprenyat. Els seus amics ja li han començat a preparar un homenatge. Davant casos com aquest cal fer-hi alguna cosa, i ara no sé ben bé el què. En aquesta 'xusma de navalla fàcil' que assassina perquè no sap controlar-se i conviure (el verb és prou eloqüent) potser se'ls hauria de tallar el dit gros de totes dues mans! Una solució salomònica impossible i èticament reprovable, ben cert. Així no podríeu dur un arma i tots viuríem més tranquils. Que per conviure no us fa cap falta, malparits! Ho dic en calent, quedi clar. Més raonable, però, seria prohibir taxativament dur navalles-arma i penalitzar-ne fortament la tinença i l'ús.
Amics i veïns convoquen per expresarr el seu rebuig a l'assassinat.
No he pogut evitar dedicar-te'n un, modestament, de poema. L'he titulat Doneu-me la nit (i la bici foteu-vos-la on us càpiga). Amb el teu permís, l'incloc a emaris amb el altres. Ets al nostre parnàs, Salva!

dimarts, 27 de setembre del 2011

Aquests darrers dies he inclós alguna cosa nova semblant a un poema a la secció emaris. Salut i visca el submarinisme!

divendres, 23 de setembre del 2011

Troy Davis. Contra la pena de mort!


Troy Davis va ser executat finalment a Georgia (EEUU), després de passar més de 20 anys al corredor de la mort esperant la revisió del seu cas i l’indult. El governador de torn va signar l’ordre criminal. L’esforç de centenars de milers de persones a tot el món no ha servit pas gaire, però tampoc m’atreviria a dir que gens.

Penso que aquestes campanyes serveixen per anar creant consciència que la vida de les persones només pertany a elles mateixes, i que ningú ni cap estat té el dret a arravatar-los-la. Troy Davis era un presumpte innocent i no un presumpte culpable, i el seu judici, com el de tants i tants condemnats a la pena de mort als EUA, és farcit d’irregularitats. Aquestes han estat les seves últimes paraules abans de l’execució.

"En mi no s’acaba la lluita per la justícia justa. Aquesta lluita és per a tots els Troy Davis que hi ha hagut abans que jo i tots els que dissortadament vindran darrere meu. Estic de bon humor, en oració i en pau amb mi mateix. Però no penso deixar de lluitar fins al meu últim alè." 

Seguim lluitant contra aquesta xacra. La mort de tants i tants Troy Davis s’ha d’aturar d’una vegada i per sempre.

Xavaller


dimecres, 21 de setembre del 2011

Nova secció al bloc

Aquest estiu he començat una secció nova on escriuré quatre ratlles comentant la meva opinió sobre els llibres que vagi llegint des d'ara. Potser a algú de vosaltres us pot ser útil... Chi lo sa. L'he titolada L'últim llibre que he llegit.

dilluns, 20 de juny del 2011

Sindelar, ‘el Mozart del futbol’

Matěj Šindelář
                    
Matěj Šindelář* (10 de febrer de 1903-23 de gener de 1939) va néixer a Koslov (Koslau) −avui República Txeca−, a Moràvia, que aleshores formava part de l’imperi Austrohongarès.

Fill d’una família txeca jueva molt humil que es va traslladar a Viena l’any 1905, ja de ben petit jugava al futbol al carrer i a les places. Als 15 anys ingressà al club Hertha de Viena. L’any 1924 el Wiener Amateur-SV, un dels clubs més important llavors, el va fitxar. Amb aquest equip va guanyar la Copa d’Àustria els anys 1925 i 1926, i també la lliga el 1926. Mes tard va jugar a l’Àustria Viena, equip amb el qual va guanyar cinc copes d’Àustria i una lliga.

També conegut com a ‘l’home de paper’ pel seu aspecte fràgil, Sindelar era el davanter centre titular i el capità de l’equip anomenat ‘l’equip meravella’ (Wunderteam), la selecció austríaca dirigida per Hugo Meisl que meravellava el món els anys 30. Fou 43 cops internacional amb el seu país i va marcar 27 gols.

La selecció d’Àustria i Sindelar van destacar especialment a la Copa del Món d’Itàlia 1934. Ja a les semifinals, els austríacs van patir una derrota força controvertida davant els amfitrions. Itàlia va plantejar un partit travat i dur, i Sindelar va patir un marcatge al límit per part del defensa Luigi Monti. L’any 1936, però, Àustria va aconseguir la medalla de plata als Jocs de Berlín.

La invasió alemanya li va impedir disputar el mundial de 1938. Cal dir que Sindelar es va negar a abandonar el seu país i, també, a jugar amb l’equip nazi. Va justificar-se per raons d’edat i adduint una lesió que mai no millorava. Tot menys aixecar el braç i trair les seves conviccions.

Però el 3 d’abril d’aquell any Àustria s’havia d’enfrontar a Alemanya, al Prater de Viena, en el partit que havia de ser el darrer com a estat independent, abans d’unir-se definitivament a l’Alemanya nazi. Amb Hitler i les autoritats del Reich a la llotja, l’equip local havia rebut les insinuacions i pressions corresponents per tal de deixar-se guanyar per la dominadora Alemanya. Tot i que allò no formava part dels plans de l’orgullós davanter austríac d’origen txec.

L'estadi Ernst Happel a Viena, l'antic Prater remodelat.
D’entrada, Sindelar va jugar el partit tranquil·lament, desplegant el seu joc, però fallant més del que era imaginable davant la porteria alemanya. Les fallades eren tan clamoroses en un jugador de la seva vàlua que deixaven ben palès que en aquell partit hi havia ‘tongo’. Però, ja a la segona meitat, es va inventar una jugada personal plena de virtuosisme que va culminar amb un gran gol. Era un gol de rebel·lia davant els nassos del Fuhrer que deixava ben clar que ell era austríac i no pas alemany, i que defensava els colors del seu país. El resultat final fou 2-0.

Des d’aquell dia de l’any 1938, Sindelar va ser considerat un element subversiu i perillós per als nazis i perseguit sense treva per la Gestapo. El 23 de gener de 1939, Sindelar i la seva companya, Camilla Castagnola, van ser trobats morts a l’apartament que tots dos compartien a Viena.

Oficialment es va fer constar com a causa de la mort asfixia per monòxid de carboni, tot i que hi havia punts foscos i més d’una versió. L’una afirmava que es van suïcidar per les pressions que van haver de suportar per part de les autoritats policials alemanyes. L’altra versió responsabilitza directament la Gestapo de la mort d’una parella incòmoda.

Segons les normes instaurades pel nazisme, algú que s’hagués suïcidat o bé que hagués estat assassinat no podia rebre honors d’estat. I Egon Ulbrich, un vell amic de Sindelar, va intercedir perquè es fes constar que havia estat un accident per tal que li retessin els honors. Tant si es van suïcidar com si van ser assassinats per la Gestapo, es van fer desaparèixer totes les proves per tal que semblés un accident. 

Per acabar, proposo que el Barça jugui un amistós (el Gamper?) amb un combinat de l’Àustria de Viena i jugadors txecs, com a homenatge a un jugador tan brillant com coherent amb les seves idees. A més, com en diríem  ara, Síndelar va ser un jugador de perfil Barça. Penso que és el moment ideal per fer-ho. Em calen aliats.


Xavaller

dissabte, 18 de juny del 2011

El govern de la Generalitat, el Parlament i els ‘indignats’

La coalició dels partits que ara ens governen des del Palau de la Generalitat va ‘derrotar’ a les urnes el tripartit d’esquerres (PSC, IU-EU i ERC). Tot seguit, el van substituir per un altre, de dretes, format per UDC, CDC i PP (a l’ombra). D’això es tractava... A l’Ajuntament de Barcelona aquest tripartit ja és un fet, i el PP remenarà les cireres a la Diputació, poca broma. Si algú encara no hi veia prou clar, ara ja sabem quines són les afinitats de cadascú.

No en dic el govern de la Generalitat, sinó  els partits que ara ens governen, perquè penso que no és ètic des d’un punt de vista democràtic, ni eficient des d’un punt de vista de la gestió pública, que una nova majoria s’atorgui la representativitat de tot el país i comenci a desmantellar l’obra de govern construïda per la majoria anterior, que ara ja no ho és, però que en vots encara representa a gairebé l’altra meitat dels electors.

La representativitat del poble català la té el Parlament i no el Govern. Per tant, les dues majories existents, la de dretes que governa ara i la d’esquerres que ho feia fins no fa gaire, han de consensuar les seves propostes si veritablement volen que el poble, el seu possible electorat, se’ls prengui seriosament.

El missatge que ara ens està donant la ‘classe política’ és “Quan governem nosaltres els que ho fem bé, els bons, hem de desfer el desgavell que han generat els altres i dur a terme el nostre programa. Cal doncs que imposem, mitjançant la majoria que ens dóna suport, les nostres tesis al Parlament”. I aquest missatge és vàlid per a totes dues majories possibles, la de dretes i la d’esquerres.

Això és democràcia? Evidentment, no. És eficient? Tampoc. Algú es pot imaginar una empresa, pública o privada tant li fa−, que en funció de la correlació de forces al consell de direcció canviï radicalment cada quatre anys l’estratègia i els objectius de l’empresa? En aquest context, una directriu semblant a la llei òmnibus seria impossible.

D’una banda, els polítics actuals han contribuït, amb les seves corrupteles, desídia i una falta d’ètica inversemblant, al fet que avui la democràcia gairebé sigui paper mullat, i que només serveixi per repartir-se el poder entre dues forces cada cop més semblants i més submises amb l’statu quo. S’han allunyat del carrer i de les persones que els podrien de votar i, per això, les qui participen als comicis cada vegada en són menys. No sembla, però, que això els preocupi gaire.

Ara, han d’escoltar el poble i les propostes que se’ls fan per regenerar la democràcia i per curar-la, perquè està malalta. Del fet que la democràcia avui sigui a l’UVI, ells en són responsables i còmplices, i els pertoca fer autocrítica. També han d’entendre que no es pot il·legalitzar ni demonitzar el descontentament ni la desafecció que palesen un sector actiu de la ciutadania.

Tampoc és gaire ètic adoptar el paper de víctimes i de salvadors de la democràcia, quan potser ja no els correspon perquè no se’l mereixen, senzillament. Els polítics no són la democràcia, sinó que en són els servidors; encara menys els qui actuen com a figurants d’un sainet de mal gust que se’n fot de l’espectador; és a dir del poble sobirà.

Els indignats també han d’entendre que els calen complicitats. Les complicitats es generen amb les actituds constructives, donant propostes i alternatives per al debat. Això permet sumar actius al moviment, que ha d’evolucionar. Crec que, si no és així, el moviment desapareixerà. D’enemics no n’hi falten...

Però l’assetjament del Parlament i l'agressió als parlamentaris no hi té lloc en aquest full de ruta. El Parlament és i ha de ser inviolable, i els brètols no hi tenen cabuda en el moviment dels indignats. 

Arribats en aquest punt, també cal fer esment del dispositiu lamentable organitzat pel departament d'Interior. Negligència o estratègia sibil·lina? Curiosament, mentre diversos parlamentaris i fins i tot el president de la Generalitat tenien problemes seriosos per accedir al Parlament, perquè uns brètols els ho impedien, el senyor conseller d'Interior Felip Puig hi arribava amb helicòpter. 

Ben segur que en casos determinats caldrà fer caure un govern per la seva mala praxis. Legítim. Llavors els membres del Parlament n’hauran de recolzar un de nou o bé s'hauran de convocar noves eleccions. Els comicis esdevenen aleshores el moment central, si més no, de participar en democràcia, i se'ns poden plantejar diverses alternatives. 

A la desesperada i com a càstig, votar massivament en blanc o cercant el vot nul. (Però aquest vot de càstig en blanc, per exemple caldria que es comptabilitzés, i els escons que li pertoquessin a la cambra restessin buits.) 

Però si es volen canviar les coses per millorar-les, penso que caldrà crear un partit nou o bé una 'entesa' o plataforma que forci un canvi de les regles del joc, a la recerca d'una democràcia més representativa i participativa.

Es fa imprescindible una llei electoral amb llistes obertes i tot un seguit de canvis. Com ara lleis consensuades i aprovades per majories àmplies, i de més llarg recorregut (educació, sanitat, etc.), lleis justes que regulin les operacions d’enginyeria financera i borsàries i que les fiscalitzin, l'abolició dels paradissos fiscals...

Con deia en Joan Barril a El Periódico (18-6-20011), “A la ciutat i al món hi ha un problema, però segons sembla el verdader problema és que la gent es queixi amb males maneres d’aquest problema. Al cap i a la fi, els desnonaments i les càrregues policials són autèntiques mostres de la política versallesca i galant...”

Indignem-nos activament; és a dir, participant i construint.

Xavaller

dimarts, 7 de juny del 2011

La Llei Obús


D'entrada, penso que la llei òmnibus que el Govern de CiU s’ha tret de la màniga és d’una legalitat dubtosa i, si més no, d’una manca d’ètica absoluta perquè menysté el Parlament de Catalunya, la tasca fonamental del qual és legislar per a tot el conjunt del poble català i fiscalitzar la tasca del Govern. Les lleis que ara es toquen, retoquen o buiden de contingut van ser objecte de debat i ben sovint de consens a la Cambra. Algunes d’elles també van rebre el suport de CiU. Totes es van debatre i després van ser VOTADES i APROVADES per una majoria necessària de parlamentaris.

La pregunta que em faig és aquesta. És ètic que ara un sol grup de la cambra, encara que sigui el majoritari (38,5 % dels vots), vulgui escapçar-ne i modificar-ne més de 80 mitjançant una sola llei òmnibus amb 631 articles? Tot minimitzant i devaluant el debat parlamentari pertinent. Com a mínim, caldria establir en primer lloc els conceptes o matèries que es volen esmenar, agrupar-los i anar-los tractant separadament en unes quantes lleis i sempre amb consens. 

En representació dels votants d’Unió i Convergència (de dos partits) és ètic fer una llei d’aquest tipus?  Es tracta de governar o de desmantellar l’obra de govern dels qui han ostentat abans la representació del poble al Parlament de Catalunya amb una majoria prou àmplia. Com ja s’ha dit aquests dies, això no és altra cosa que una Llei de Contrareforma, i per això he anomenat l’article “La Llei Obús”.

Una dada per a la reflexió i establir legitimitats. Quin percentatge de vot tenia el Govern de la Generalitat anterior que recolzaven tres partits? A les eleccions del 2006, les forces que recolzaven el Govern de la Generalitat van obtenir: PSC, 25,8 %; ERC, 14 %, i ICV, 9,5 %. És a dir, el 50,3 % dels sufragis; més de la meitat dels votants. Quin percentatge del vot té l’actual coalició (UDC-CDC) que governa avui la Generalitat? El 38,5 %. Cal dir que els partits que formaven el tripartit, tot i la davallada, sumen el 33,7 % dels vots emesos.

De tot això en podem deduir que la federació o coalició que ara dirigeix el govern la Generalitat, per un període de temps encara indeterminat, també està llençant un altre missatge: “els electors de centreesquerra i d’esquerres que van votar les forces polítiques que van constituir el Govern tripartit (50,3 %) no cal tenir-los en compte. Pel cap baix, són uns ingenus que van fer possible una política nefasta que ara hem d’esmenar de cap a peus”.

Però la realitat és una altra. D’una banda, el dèficit fiscal de Catalunya i, després, la crisi financera ja hi eren, i no se’n pot culpar el Govern sortint. Tot i això, les forces que van recolzar el tripartit van fer tot el possible per impulsar unes polítiques socials per a tots el catalans, independentment que fossin de ciutat, que visquessin al món rural i de qualsevol altra consideració. Objectiu prioritari: les infraestructures i els serveis. En l’àmbit de l’educació i sobretot el de la sanitat, crec que aquestes polítiques han estat ben perceptibles per tots els catalans i a tot el territori.

A Catalunya hi conviu doncs un projecte profundament de dretes i neoliberal, que fins ara lideraven principalment PP i UDC, al qual s’hi ha acabat d’enganxar del tot Convergència –que fins no fa gaire volia ocupar un espai més de centredreta–, amb un projecte moderat d’esquerres i independentista (ERC) i un altre més d’esquerres i ecologista (ICV). El centreesquerra català que representava el PSC és ara als llimbs, tot i resistir per inèrcia com a segona força, i s’ha de recompondre o potser refundar. Del vell esperit socialdemòcrata que va romandre un dia en alguns sectors de Convergència ja no en queda ni una engruna. A tot això cal afegir-hi sàvia nova: el moviment anomenat dels ‘Indignats’.

El que ara està passant és que aquest projecte de dretes, que d’altra banda no té res de nou, va guanyar les eleccions i s’ha instal·lat novament al Palau de la Generalitat. I ara vol fer neteja fins que no quedi cap rastre que allà, un dia, hi van manar uns altres que a sobre eren d’esquerres. Ja tenim la Contrareforma.  

Crec que, en democràcia, si una majoria conjuntural vol canviar continguts importants d’algunes lleis ho ha de fer amb el consens màxim. Aquest és el procediment si es vol fer èticament i democràticament. Però la dreta catalana ha entrat a la Generalitat més aviat desbocada i a sac.

I el Parlament, senyories? No vulguin aplicar només al Parlament i, per tant, al debat allò que sovint no apliquen en la gestió quotidiana, que és fer-ho senzill al servei de l’eficiència,

Xavaller

dilluns, 23 de maig del 2011

Eleccions 22M2011


Un cop passat un cert desassossec inevitable i paladejada una cosa ben bona per treure’ns el mal gust de boca, ara toca una lectura de les eleccions del 22M2011 més objectiva i menys en calent.

D’una banda, en clau estatal, el PP només ha obtingut 300.000 mil vots més que a les municipals anteriors. El que ha passat és que el PSOE n'ha perdut 1.600.000, que en són molts. En clau municipal, a la ciutat de Barcelona, cap i casal, CiU només ha tret 56.000 vots més que a les anteriors, però el PSC n’ha perdut més de 200.000. De manera que la crisi, fonamentalment, però també les acampades i l’allau de crítiques en general apuntaven i han desgastat fortament el PSOE-PSC.

El socialistes, cal dir-ho, ho han fet tan malament com han sabut. Potser una mica més, fins i tot. El partit hegemònic de l’encara anomenada esquerra −que ha tingut i encara té a l’Estat responsabilitats de govern i, per tant, en la gestió de la crisi− no ha exercit en cap moment com a tal. S’ha acomodat i ha anat distanciant-se dels sindicats i de les seves bases, i ha deixat de ser un partit socialdemòcrata per esdevenir de fet un partit de centredreta, a remolc de la situació i de les polítiques que li han estat dictades per les comissions i els òrgans de torn (UE).

Pel que fa a la l’Ajuntament de Barcelona, al PSC li ha passat una mica el mateix que amb el govern tripartit a la Generalitat. No ha sabut comunicar, defensar ni capitalitzar l’obra feta, i els atacs i les crítiques dels seus adversaris polítics han trobat un terreny força propici per assentar-se. De vegades penso que passaria si els socialistes no se’n avergonyissin de ser-ho. No ha passat el mateix amb Iniciativa, que ha defensat el seu espai i les polítiques d’esquerra amb ungles i dents, apropant-se als indignats, i se n’ha sortit prou bé.

Amb referència a les mobilitzacions d’aquestes darreres setmanes, cal dir que els canvis envers una democràcia més real i participativa i la regeneració ètica de la política i els partits −la fi de la partitocràcia, que ha esdevingut una mena de casta− se li exigeixen a l'esquerra. És a l’esquerra a qui li pertoca impulsar-los. Com abans s’entengui això, més aviat avançarem. A la dreta això tant li fa. Els tripijocs i un cert grau de corrupció endèmica ja són part del seu ADN i del seu finançament... Democràcia de baixa qualitat, partits opacs i polítics de baixa qualitat, i el poble desinformat i ben allunyat de la política...

Tot i que la dreta aquests dies se’ns mostra ufanosa i satisfeta, ha guanyat perquè li han posat en safata; però ha rebut un missatge enverinat: resoldre els efectes d’aquesta crisi. Ja s’han acabat les crítiques conjunturals i oportunistes. Responsabilitzar-ne el govern o l’Ajuntament de torn, els immigrants, els aturats, els joves, els pensionistes, els usuaris dels serveis que l’Estat presta perquè li pertoca fer-ho, i la despesa pública en general.

Després de tot, potser sigui just que aquesta crisi que ha tingut l’origen en l’economia financera i especulativa la resolguin els qui més se n’han beneficiat mentre la bombolla anava creixent i donava rèdits. Fins ara, la patata li havia caigut a qui hi era perquè passava per allà. Ara ja la tenen els qui en saben, o això diuen. Aviam si és veritat. És l’hora de demostrar-ho.

Xavaller

dissabte, 21 de maig del 2011

Anem tots fent xip-xap trepitjant el fang, però vestits de diumenge.


Sembla que aquesta crisi està destapant, de mica en mica, les vergonyes del nostre sistema polític i de l’ORDRE ECONÒMIC mundial-global que el poder econòmic i financer ens ha imposat. Aquest ORDRE ECONÒMIC ha esdevingut el vèrtex superior de la piràmide i tota la resta hi és supeditat. Fins ara, això havia estat acceptat estoicament per gairebé tothom.

D’una banda, ELS GOVERNS i la major part dels polítics actuals estan convertint la DEMOCRÀCIA en PAPER MULLAT. Tot permetent que les decisions que afecten la gent i els pobles es prenguin en fòrums on no hi són representants i dient-los, a sobre, que són d’acompliment obligat −venen d’instàncies superiors− i que no s’hi pot fer res. És a dir, nosaltres VOTEM UNA CLASSE POLÍTICA el terme és ben explícit QUE NO ENS REPRESENTA, sinó que només fa d’intermediària, o de corretja de transmissió, amb les instàncies que realment prenent les decisions importants.

Tampoc és cap secret que la DRETA concep el SERVEI PÚBLIC com una CÀRREGA i, per tant, vol reduir-lo al mínim. Això implica desmantellar l’estat del benestar. “Qui no s’ho pot pagar és perquè no s’ho val”, un principi més vell que l’anar a peu, marcat de vell antuvi també cal dir-hoen l’ADN popular i que explica moltes coses...

A les societats europees, però, l’estat del benestar i l’equilibri democràtic són fills de la història i de la socialdemocràcia, i es recolzen en l’equació despesa pública eficient = impostos justos. Cal ser més curosos, transparents i eficients en aquest terreny? Això és obvi. Ara bé. Qui té la RESPONSABILITAT de recaptar els impostos i gestionar-los eficientment? Qui té la CAPACITAT i l’OBLIGACIÓ, en funció del càrrec públic que ocupa interinament, de vetllar per la ‘cosa publica’. Els ciutadans? Els polítics? Els governs?

Per tant, QUI ÉS RESPONSABLE de la mala gestió, de la corrupció i del malbaratament que s’ha fet amb els impostos de tots? La resposta és ben clara: ELS POLÍTICS i ELS GOVERNS que han dirigit el país els darrers anys; per error o per omissió, per bona fe o per mala fe. Es evident que els partits que estan més ‘emmerdats’ (PP, CiU i el PSC-PSOE) no poden ser els higienistes que ara facin neteja, perquè com a molt netejarien una mica els vidres per fora.

Però el que em sembla realment sorprenent i cínic és el discurs de la dreta és a dir, dels qui fins fa poc s’estaven omplint les butxaques−, farcida de casos de corrupció si sumem els de CiU i els del PP. El guió passa de puntetes sobre les causes de la crisi financera i no proposa −és més, posposa− mesures concretes de control per evitar-ne una altra, ni tan sols per tancar els forats que encara va generant aquesta. Això sí, insisteix fins a l'extenuació que les polítiques socials moderades que han desenvolupat fins ara els partits que podríem considerar socialdemòcrates −fins no fa gaire a Convergència n’hi havia, d’aquests− han estat un malbaratament, un frau, malversació, etc. 

En resum, S’HA POSAT A LA PICOTA EL SERVEI PÚBLIC I L’ESTAT DEL BENESTAR, ENLLOC DELS QUI HAN CAUSAT AQUESTA CRISI FINANCERA. Ara per ara tots impunes.

Si volem que tot això canviï, ELS INDIGNATS ENS HEM DE POSAR LA GRANOTA de feina, les botes i començar a fer soroll i a fer-nos visibles. "Estem fent xip-xap, tots trepitjant el fang i vestits de diumenge".

Una darrera cosa. No crec que l’abstenció a les eleccions municipals sigui cap solució, doncs beneficia a la dreta. Hi ha opcions diverses, i ens hi juguem unes ciutats obertes i d’esquerres o bé unes altres amb més retallades socials i per tant cap a pitjor. I encara pitjor no!, si us plau...

Indigneu-vos!


Xavaller

dilluns, 16 de maig del 2011

L'Estatut (2006-2010). En resposta a un desgavell

Els picaplets, mestretites
del Tribunal ja han dictat
la seva resolució:
“És evident, cosa clara,
que no s’até l’Estatut
a les normes i principis
d’aquesta llei de l’Estat
que en diem Constitució.
El que voleu no s’ajusta
a allò que marca el patró
Per tant, el voler del poble
en nom de la democràcia
es queda en paper mullat”.
Quina perversa fal·làcia!

I la voluntat del poble,
retallada i escarnida,
es retorna al remitent.
No ens queda cap més sortida
que esdevenir independents.

Si els caps d’aquest tribunal
en lloc de pensar envesteixen,
actuar de braus es mereixen
a la “fiesta nacional”.

Si no em deixes ser el que sóc
i tallar-me vols la llengua.
Tu que de mi sols vols ‘pasta’,
què cony dius de Mare-Pàtria?
Tu per a mi no ets ni madrastra!

La meva nació degrades
fent-ne regió del nord-est:
i és que el rucs moltes vegades    
van pixant fora de test.                   

Saber la llengua és mon deure
que es parla a casa el veí?
I la meva no ha d’aprendre
aquell que ve a viure amb mi?
Quin tripijoc més barrut!
En versió modernitzada,
la llei vella de l’embut.

M’heu tocat el voraviu:
Sé el castellà: t’ho pots creure!
Si vols me’l pots preguntar…
Però si sóc a casa meva
–i qui diu casa, país diu–,
mai no el penso utilitzar.

Paròdia de democràcia
que proclama iguals en drets
a tots, ja que tots viatgen.
Doncs, mira, no hi veig la gràcia;
que es veu que per a tu no compta
que en aquesta romeria
siguem cavalls o genets.

Vas fent del teu “tanto monta
paradigma d’igualtat.
Però, analitzant bé el muntatge,
hi ha qui munta i qui és muntat.
Un modèlic engranatge,
prodigi d’enginyeria,
tot plegat ha esdevingut
any rere any i dia a dia.

A cor i a una sola veu
conjuguem tots un sol verb:
“tu  fots, vosaltres foteu,
tots nosaltres… ben fotuts”.
Quin tripijoc més superb!
Com hi ha món! Que en sou d’astuts!

D’aquest verb que, dia a dia,
m’obligues a conjugar
te’n diré el futur perfecte,
que el tinc molt ben estudiat:
“Un dia trencant lligams,
veïns  meus, comprovareu
que aquests qui avui menyspreeu
demà hauran fotut al camp”.

Si al tema de l’Estatut
s’hi suma el finançament
no costa gaire de veure
el que resulta evident:
Voleu que siguem cornuts
i a sobre us paguem el beure.

Si us passa mai pel magí
convocar-me a un plebiscit,
pidolant el meu sí
per retocar allò que calgui
d’aquesta Constitució
perquè pugui regnar a Espanya
la néta del rei Borbó,
que us quedi ben clar des d’ara
que no penso moure un dit.

Des d’ara ja us dono el no:
Tranquil·lament des del llit
votaré per l’abstenció.
Se me’n fot, al capdavall.
T’ho juro: tant se me’n dóna
que qui segui al tron d’Espanya
i se’n cenyeixi la corona
sigui un rei o bé una reina,
una sota o un cavall.

Que amb la baralla espanyola
fa temps que no hi vull jugar.
El que ‘em raca’ és la despesa
que entre tots hem de pagar.

Endavant la retallada!
Som ciutadants obedients,
de segles amics dels pactes,
i hem entès bé la lliçó.
Catalans, anem per feina:
Si cal retallar, es retalla.

No els agrada l’Estatut?
No els en presentem cap més.
Se’ns diu que li sobren lletres?
Traiem-li les del final:
la U i la T a can pistraus.
I diem-los ras i curt:
Ja no volem l’Estatut
i hi renunciem de bon grat.
Acceptem la tisorada
i ens “conformem” amb l’ESTAT.


EB n’és l’autor   


dimarts, 26 d’abril del 2011

LOS CIUDADANOS DE ISLANDIA DAN UNA LECCIÓN AL MUNDO. Pedro Pozas Terrados (Friday, March 4, 2011 at 7:56 pm)

¡SIN NOTICIAS DE ISLANDIA! Si alguien cree que no hay censura en la actualidad que me diga, si se ha sabido todo lo que pasa en Egipto y países árabes, por qué los periódicos no han dicho nada de nada sobre lo que sucede en Islandia.

En Islandia, el pueblo hizo dimitir a un gobierno al completo, se nacionalizaron los principales bancos, se decidió no pagar la deuda que estos habían creado con Gran Bretaña y Holanda a causa de su mala política financiera y se acaba de crear una asamblea popular para reescribir su constitución.
Y todo ello de forma pacífica. Toda una revolución contra el poder que nos ha conducido hasta la crisis actual.
He aquí, por qué no se han dado a conocer estos hechos durante dos años:
¿Qué sucedería si el resto de ciudadanos europeos tomaran ejemplo?

Éstos son los hechos:
2008. Se nacionaliza el principal banco del país. La moneda se desploma, la bolsa suspende su actividad. El país está en bancarrota.
2009. Las protestas ciudadanas frente al parlamento logran que se convoquen elecciones anticipadas y provocan la dimisión del Primer Ministro, y de todo su gobierno en bloque. Continúa la pésima situación económica del país.
Un proyecto de ley propone la devolución de la deuda a GB y Holanda mediante el pago de 3.500 millones de euros, suma que pagarán todas las familias islandesas mensualmente durante los próximos 15 años al 5,5% de interés.
2010. La gente se vuelve a echar a la calle y solicita someter la ley a referéndum.
En enero de 2010, el Presidente se niega a ratificarla y anuncia que habrá consulta popular.
En marzo se celebra el referéndum y el NO al pago de la deuda arrasa con un 93% de los votos.
A todo esto, el gobierno ha iniciado una investigación para dirimir jurídicamente las responsabilidades de la crisis. Comienzan las detenciones de varios banqueros y altos ejecutivos. Interpol dicta una orden, y todos los banqueros implicados abandonan el país.
En este contexto de crisis, se elige una asamblea para redactar una nueva constitución que recoja las lecciones aprendidas de la crisis y que sustituya la actual, una copia de la constitución danesa.
Para ello se recurre directamente al pueblo soberano. Se eligen 25 ciudadanos sin filiación política de los 522 que se han presentado a las candidaturas, para lo cual sólo era necesario ser mayor de edad y tener el apoyo de 30 personas.
La asamblea constitucional comenzará su trabajo en febrero de 2011 y presentará un proyecto de carta magna a partir de las recomendaciones consensuadas en distintas asambleas que se celebrarán por todo el país.
Deberá ser aprobada por el actual Parlamento y por el que se constituya tras las próximas elecciones legislativas.

Ésta es la breve historia de la Revolución Islandesa: la dimisión de todo un gobierno en bloque, la nacionalización de la banca, un referéndum para que el pueblo decida sobre las decisiones económicas trascendentales, el encarcelamiento de los responsables de la crisis y la reescritura de la constitución por sus ciudadanos.
¿Se nos ha hablado de todo esto en los medios de comunicación europeos?
¿Se ha comentado en las tertulias políticas radiofónicas?
¿Se han visto imágenes de estos hechos por la TV? Claro que no.
El pueblo islandés ha sabido dar una lección a toda Europa, plantándole cara al sistema y dando una lección de democracia al resto del mundo.


La meva reflexió i una frase d’autor anònim

Després de l’enfonsament dels tres bancs principals, Islàndia va demanar a l’FMI un paquet de rescat per sortir del tràngol financer en què es trobava. Avui l’FMI ens diu que aquest país té superàvit comercial, la inflació va disminuint i el creixement s’està començant a constatar el 2011, tot i les dificultats per dur a terme el projectes d’inversió per raons òbvies.
La reflexió seria que Islàndia no ha trencat amb les institucions internacionals ni s’ha barallat amb ningú. Continua tenint unes relacions fluides amb l’FMI, però independents fins on sigui possible. Ha corregit un problema i l’està intentant resoldre. No ha fet res més que un exercici de democràcia i civilitat.
Els seus ciutadans han actuat en consciència i sobretot amb responsabilitat. S’han quadrat davant els fets i han dit: per aquí no hi passem! Per a mi aquesta n’és la clau: la responsabilitat. Potser el fet de ser un país petit li ha permès afrontar el problema tal com és i sense embuts. En cru! Pels catalans això també pot significar un altre element per a la reflexió.
Els nostres polítics es responsabilitzen de les decisions que prenen o les que no prenen? Assumeixen els seus errors i dimiteixen quan cal fer-ho? Ens representen? Els grans executius de les empreses més importants, dels grans hòldings i de les entitats financeres assumeixen els seus greus errors i les conseqüències de grans magnituds que se'n deriven, com els que ens han dut fins on som ara?
L’economia financera, especulativa, etc. (en diuen enginyeria d’això, molt ben pagada a més a més) no és pas un joc virtual, però sembla que molts ho han viscut així. Ara volen que el desgavell el paguem entre tots els qui no hi jugàvem, perquè ells ja hi han perdut jugant-hi. Pur cinisme.
Com que és ben clar que la major part dels grans executius i polítics no assumeixen les seves responsabilitats, hem de fer-ho nosaltres. Aquest és l’exemple que ens donen els ciutadans islandesos.
La pregunta que ens hauríem de fer seria: ens responsabilitzem nosaltres de les decisions que prenem? I de les conseqüències que se'n desprenen? Del nostre vot o no vot, de la nostra actitud, activa o passiva. Algú ha de fer-ho. Com que ara per ara no ho fem, ja ens ho estan fent pagar, i amb escreix. Com diu l’avi Hessel, Indignem-nos i passem a l’acció!

Xavaller

Un banquer és aquell qui et deixa un paraigües quan fa bon temps i te’l pren just quan plou.                   (d'autor anònim)