Sindelar, ‘el Mozart del futbol’

Matěj Šindelář

                    

Matěj Šindelář* (10 de febrer de 1903-23 de gener de 1939) va néixer a Koslov (Koslau) −avui República Txeca−, a Moràvia, que aleshores formava part de l’imperi Austrohongarès.

Fill d’una família txeca jueva molt humil que es va traslladar a Viena l’any 1905, ja de ben petit jugava al futbol al carrer i a les places. Als 15 anys ingressà al club Hertha de Viena. L’any 1924 el Wiener Amateur-SV, un dels clubs més important llavors, el va fitxar. Amb aquest equip va guanyar la Copa d’Àustria els anys 1925 i 1926, i també la lliga el 1926. Mes tard va jugar a l’Àustria Viena, equip amb el qual va guanyar cinc copes d’Àustria i una lliga.

També conegut com a ‘l’home de paper’ pel seu aspecte fràgil, Sindelar era el davanter centre titular i el capità de l’equip anomenat ‘l’equip meravella’ (Wunderteam), la selecció austríaca dirigida per Hugo Meisl que meravellava el món els anys 30. Fou 43 cops internacional amb el seu país i va marcar 27 gols.

La selecció d’Àustria i Sindelar van destacar especialment a la Copa del Món d’Itàlia 1934. Ja a les semifinals, els austríacs van patir una derrota força controvertida davant els amfitrions. Itàlia va plantejar un partit travat i dur, i Sindelar va patir un marcatge al límit per part del defensa Luigi Monti. L’any 1936, però, Àustria va aconseguir la medalla de plata als Jocs de Berlín.

La invasió alemanya li va impedir disputar el mundial de 1938. Cal dir que Sindelar es va negar a abandonar el seu país i, també, a jugar amb l’equip nazi. Va justificar-se per raons d’edat i adduint una lesió que mai no millorava. Tot menys aixecar el braç i trair les seves conviccions.

Però el 3 d’abril d’aquell any Àustria s’havia d’enfrontar a Alemanya, al Prater de Viena, en el partit que havia de ser el darrer com a estat independent, abans d’unir-se definitivament a l’Alemanya nazi. Amb Hitler i les autoritats del Reich a la llotja, l’equip local havia rebut les insinuacions i pressions corresponents per tal de deixar-se guanyar per la dominadora Alemanya. Tot i que allò no formava part dels plans de l’orgullós davanter austríac d’origen txec.

L'estadi Ernst Happel a Viena, l'antic Prater remodelat.

D’entrada, Sindelar va jugar el partit tranquil·lament, desplegant el seu joc, però fallant més del que era imaginable davant la porteria alemanya. Les fallades eren tan clamoroses en un jugador de la seva vàlua que deixaven ben palès que en aquell partit hi havia ‘tongo’. Però, ja a la segona meitat, es va inventar una jugada personal plena de virtuosisme que va culminar amb un gran gol. Era un gol de rebel·lia davant els nassos del Fuhrer que deixava ben clar que ell era austríac i no pas alemany, i que defensava els colors del seu país. El resultat final fou 2-0.

Des d’aquell dia de l’any 1938, Sindelar va ser considerat un element subversiu i perillós per als nazis i perseguit sense treva per la Gestapo. El 23 de gener de 1939, Sindelar i la seva companya, Camilla Castagnola, van ser trobats morts a l’apartament que tots dos compartien a Viena.

Oficialment es va fer constar com a causa de la mort asfixia per monòxid de carboni, tot i que hi havia punts foscos i més d’una versió. L’una afirmava que es van suïcidar per les pressions que van haver de suportar per part de les autoritats policials alemanyes. L’altra versió responsabilitza directament la Gestapo de la mort d’una parella incòmoda.

Segons les normes instaurades pel nazisme, algú que s’hagués suïcidat o bé que hagués estat assassinat no podia rebre honors d’estat. I Egon Ulbrich, un vell amic de Sindelar, va intercedir perquè es fes constar que havia estat un accident per tal que li retessin els honors. Tant si es van suïcidar com si van ser assassinats per la Gestapo, es van fer desaparèixer totes les proves per tal que semblés un accident. 

Per acabar, proposo que el Barça jugui un amistós (el Gamper?) amb un combinat de l’Àustria de Viena i jugadors txecs, com a homenatge a un jugador tan brillant com coherent amb les seves idees. A més, com en diríem  ara, Síndelar va ser un jugador de perfil Barça. Penso que és el moment ideal per fer-ho. Em calen aliats.

Xavaller

El govern de la Generalitat, el Parlament i els ‘indignats’

La coalició dels partits que ara ens governen des del Palau de la Generalitat va ‘derrotar’ a les urnes el tripartit d’esquerres (PSC, IU-EU i ERC). Tot seguit, el van substituir per un altre, de dretes, format per UDC, CDC i PP (a l’ombra). D’això es tractava... A l’Ajuntament de Barcelona aquest tripartit ja és un fet, i el PP remenarà les cireres a la Diputació, poca broma. Si algú encara no hi veia prou clar, ara ja sabem quines són les afinitats de cadascú.

No en dic el govern de la Generalitat, sinó  els partits que ara ens governen, perquè penso que no és ètic des d’un punt de vista democràtic, ni eficient des d’un punt de vista de la gestió pública, que una nova majoria s’atorgui la representativitat de tot el país i comenci a desmantellar l’obra de govern construïda per la majoria anterior, que ara ja no ho és, però que en vots encara representa a gairebé l’altra meitat dels electors.

La representativitat del poble català la té el Parlament i no el Govern. Per tant, les dues majories existents, la de dretes que governa ara i la d’esquerres que ho feia fins no fa gaire, han de consensuar les seves propostes si veritablement volen que el poble, el seu possible electorat, se’ls prengui seriosament.

El missatge que ara ens està donant la ‘classe política’ és “Quan governem nosaltres −els que ho fem bé, els bons−, hem de desfer el desgavell que han generat els altres i dur a terme el nostre programa. Cal doncs que imposem, mitjançant la majoria que ens dóna suport, les nostres tesis al Parlament”. I aquest missatge és vàlid per a totes dues majories possibles, la de dretes i la d’esquerres.

Això és democràcia? Evidentment, no. És eficient? Tampoc. Algú es pot imaginar una empresa, pública o privada −tant li fa−, que en funció de la correlació de forces al consell de direcció canviï radicalment cada quatre anys l’estratègia i els objectius de l’empresa? En aquest context, una directriu semblant a la llei òmnibus seria impossible.

D’una banda, els polítics actuals han contribuït, amb les seves corrupteles, desídia i una falta d’ètica inversemblant, al fet que avui la democràcia gairebé sigui paper mullat, i que només serveixi per repartir-se el poder entre dues forces cada cop més semblants i més submises amb l’statu quo. S’han allunyat del carrer i de les persones que els podrien de votar i, per això, les qui participen als comicis cada vegada en són menys. No sembla, però, que això els preocupi gaire.

Ara, han d’escoltar el poble i les propostes que se’ls fan per regenerar la democràcia i per curar-la, perquè està malalta. Del fet que la democràcia avui sigui a l’UVI, ells en són responsables i còmplices, i els pertoca fer autocrítica. També han d’entendre que no es pot il·legalitzar ni demonitzar el descontentament ni la desafecció que palesen un sector actiu de la ciutadania.

Tampoc és gaire ètic adoptar el paper de víctimes i de salvadors de la democràcia, quan potser ja no els correspon perquè no se’l mereixen, senzillament. Els polítics no són la democràcia, sinó que en són els servidors; encara menys els qui actuen com a figurants d’un sainet de mal gust que se’n fot de l’espectador; és a dir del poble sobirà.

Els indignats també han d’entendre que els calen complicitats. Les complicitats es generen amb les actituds constructives, donant propostes i alternatives per al debat. Això permet sumar actius al moviment, que ha d’evolucionar. Crec que, si no és així, el moviment desapareixerà. D’enemics no n’hi falten...

Però l’assetjament del Parlament i l'agressió als parlamentaris no hi té lloc en aquest full de ruta. El Parlament és i ha de ser inviolable, i els brètols no hi tenen cabuda en el moviment dels indignats. 

Arribats en aquest punt, també cal fer esment del dispositiu lamentable organitzat pel departament d'Interior. Negligència o estratègia sibil·lina? Curiosament, mentre diversos parlamentaris i fins i tot el president de la Generalitat tenien problemes seriosos per accedir al Parlament, perquè uns brètols els ho impedien, el senyor conseller d'Interior Felip Puig hi arribava amb helicòpter. 

Ben segur que en casos determinats caldrà fer caure un govern per la seva mala praxis. Legítim. Llavors els membres del Parlament n’hauran de recolzar un de nou o bé s'hauran de convocar noves eleccions. Els comicis esdevenen aleshores el moment central, si més no, de participar en democràcia, i se'ns poden plantejar diverses alternatives. 

A la desesperada i com a càstig, votar massivament en blanc o cercant el vot nul. (Però aquest vot de càstig −en blanc, per exemple− caldria que es comptabilitzés, i els escons que li pertoquessin a la cambra restessin buits.) 

Però si es volen canviar les coses per millorar-les, penso que caldrà crear un partit nou o bé una 'entesa' o plataforma que forci un canvi de les regles del joc, a la recerca d'una democràcia més representativa i participativa.

Es fa imprescindible una llei electoral amb llistes obertes i tot un seguit de canvis. Com ara lleis consensuades i aprovades per majories àmplies, i de més llarg recorregut (educació, sanitat, etc.), lleis justes que regulin les operacions d’enginyeria financera i borsàries i que les fiscalitzin, l'abolició dels paradissos fiscals...

Con deia en Joan Barril a El Periódico (18-6-20011), “A la ciutat i al món hi ha un problema, però segons sembla el verdader problema és que la gent es queixi amb males maneres d’aquest problema. Al cap i a la fi, els desnonaments i les càrregues policials són autèntiques mostres de la política versallesca i galant...”

Indignem-nos activament; és a dir, participant i construint.

Xavaller

La Llei Obús

D'entrada, penso que la llei òmnibus que el Govern de CiU s’ha tret de la màniga és d’una legalitat dubtosa i, si més no, d’una manca d’ètica absoluta perquè menysté el Parlament de Catalunya, la tasca fonamental del qual és legislar per a tot el conjunt del poble català i fiscalitzar la tasca del Govern. Les lleis que ara es toquen, retoquen o buiden de contingut van ser objecte de debat i ben sovint de consens a la Cambra. Algunes d’elles també van rebre el suport de CiU. Totes es van debatre i després van ser VOTADES i APROVADES per una majoria necessària de parlamentaris.

La pregunta que em faig és aquesta. És ètic que ara un sol grup de la cambra, encara que sigui el majoritari (38,5 % dels vots), vulgui escapçar-ne i modificar-ne més de 80 mitjançant una sola llei òmnibus amb 631 articles? Tot minimitzant i devaluant el debat parlamentari pertinent. Com a mínim, caldria establir en primer lloc els conceptes o matèries que es volen esmenar, agrupar-los i anar-los tractant separadament en unes quantes lleis i sempre amb consens. 

En representació dels votants d’Unió i Convergència (de dos partits) és ètic fer una llei d’aquest tipus?  Es tracta de governar o de desmantellar l’obra de govern dels qui han ostentat abans la representació del poble al Parlament de Catalunya amb una majoria prou àmplia. Com ja s’ha dit aquests dies, això no és altra cosa que una Llei de Contrareforma, i per això he anomenat l’article “La Llei Obús”.

Una dada per a la reflexió i establir legitimitats. Quin percentatge de vot tenia el Govern de la Generalitat anterior que recolzaven tres partits? A les eleccions del 2006, les forces que recolzaven el Govern de la Generalitat van obtenir: PSC, 25,8 %; ERC, 14 %, i ICV, 9,5 %. És a dir, el 50,3 % dels sufragis; més de la meitat dels votants. Quin percentatge del vot té l’actual coalició (UDC-CDC) que governa avui la Generalitat? El 38,5 %. Cal dir que els partits que formaven el tripartit, tot i la davallada, sumen el 33,7 % dels vots emesos.

De tot això en podem deduir que la federació o coalició que ara dirigeix el govern la Generalitat, per un període de temps encara indeterminat, també està llençant un altre missatge: “els electors de centreesquerra i d’esquerres que van votar les forces polítiques que van constituir el Govern tripartit (50,3 %) no cal tenir-los en compte. Pel cap baix, són uns ingenus que van fer possible una política nefasta que ara hem d’esmenar de cap a peus”.

Però la realitat és una altra. D’una banda, el dèficit fiscal de Catalunya i, després, la crisi financera ja hi eren, i no se’n pot culpar el Govern sortint. Tot i això, les forces que van recolzar el tripartit van fer tot el possible per impulsar unes polítiques socials per a tots el catalans, independentment que fossin de ciutat, que visquessin al món rural i de qualsevol altra consideració. Objectiu prioritari: les infraestructures i els serveis. En l’àmbit de l’educació i sobretot el de la sanitat, crec que aquestes polítiques han estat ben perceptibles per tots els catalans i a tot el territori.

A Catalunya hi conviu doncs un projecte profundament de dretes i neoliberal, que fins ara lideraven principalment PP i UDC, al qual s’hi ha acabat d’enganxar del tot Convergència –que fins no fa gaire volia ocupar un espai més de centredreta–, amb un projecte moderat d’esquerres i independentista (ERC) i un altre més d’esquerres i ecologista (ICV). El centreesquerra català que representava el PSC és ara als llimbs, tot i resistir per inèrcia com a segona força, i s’ha de recompondre o potser refundar. Del vell esperit socialdemòcrata que va romandre un dia en alguns sectors de Convergència ja no en queda ni una engruna. A tot això cal afegir-hi sàvia nova: el moviment anomenat dels ‘Indignats’.

El que ara està passant és que aquest projecte de dretes, que d’altra banda no té res de nou, va guanyar les eleccions i s’ha instal·lat novament al Palau de la Generalitat. I ara vol fer neteja fins que no quedi cap rastre que allà, un dia, hi van manar uns altres que a sobre eren d’esquerres. Ja tenim la Contrareforma.  

Crec que, en democràcia, si una majoria conjuntural vol canviar continguts importants d’algunes lleis ho ha de fer amb el consens màxim. Aquest és el procediment si es vol fer èticament i democràticament. Però la dreta catalana ha entrat a la Generalitat més aviat desbocada i a sac.

I el Parlament, senyories? No vulguin aplicar només al Parlament i, per tant, al debat allò que sovint no apliquen en la gestió quotidiana, que és fer-ho senzill al servei de l’eficiència,

Xavaller