 |
Libre obert. Escultura de Maite Pla. Foto Terevier.
La pell
freda
Albert Sánchez Piñol
(La
Campana)
Xabiusller 
La Eneida
Publio VirgilioColección Austral, Espasa-Calpe. Madrid 1961)
Eneida (2 vols.)
Publi Virgili(Ed. Catalana SA, Barcelona, MCMXVII)
Sortosament, he
pogut anar solapant la lectura d’aquestes dues edicions del famós poema èpic virgilià
sobre els orígens de la predestinació de Roma a l’Imperi. Enees, l’heroi dels troians
vençuts i expulsats de Troia pels aqueus, du els seus cap a Hespèria envers la
terra que els ha estat designada pels déus, el Laci (Lazio), on la seva estirp regnarà.
Cal dir d’entrada
que mentre que, en l’edició en castellà d’Espasa-Calpe, la traducció (anònima?)
ha adoptat la forma prosa i la lectura esdevé potser més planera, la traducció
catalana de mossèn Llorenç Riber conserva l’estructura poètica de l’original. Això
la fa més complexa i, també, més interessant, entretinguda i divertida per a un
catalanoparlant catalanolector.
Vull precisar que la
traducció castellana, en prosa i d’un sol volum, m’ha permès entendre i enllestir
abans la lectura. Si allò que es busca es acabar-la ràpid. I pel que fa a l’edició
en català, dedicada a Henrici Prat de la Riba Manibus sacrum,
no l’he donada pas per acabada. La veritat és que la traducció ens demana més
aviat l’estudi.
El seu traductor, Llorenç
Riber i Campins, fou un eclesiàstic mallorquí, poeta i erudit nomenat “catedràtic
de retòrica i poètica i perfecció del llatí” quan estudiava al seminari. Deixeble
avantatjat de Miquel Costa i Llobera i un entusiasta del món grecollatí, publicà
diverses obres i va fer nombroses traduccions, del grec i el llatí, al català o
bé el castellà.
És tot un luxe poder
gaudir d’aquesta excel·lent traducció al català amb tocs baleàrics de l’any
1917, quan encara no érem esclaus de l’estàndard.
Xabiusller
Caín
José Saramago
edicions 62
Novel·la crítica i
pseudoreligiosa amb tres protagonistes centrals, Caín, Déu i la humanitat. L’autor
tracta amb humor, irreverència i ironia diversos passatges bíblics i adopta com
a fil conductor el conte de Caín i Abel, que a molts ens van voler fer creure
com a història sagrada. La
perspectiva és en tot moment la relació entre Déu i la humanitat. El personatge
outsider de Caín posa en evidència la
figura de Déu, les seves contradiccions i errors, i les vileses i crueltats fruit
de les decisions adoptades pel personatge diví contra l’home. Potser encara sigui
veritat que “la història de l’home és la història dels seus malentesos amb
Déu...”, com diu Saramago. Un llibre amè i que fa pensar. Tot un homenatge a la
llibertat de pensament.
Xavaller
El viaje de Baldassare
Amin Maalouf
Alianza Editorial (2004)
Novel·la de
ciència-ficció i d’ambientació històrica que ens situa als voltants de l’any
1666, l’any de l’Anticrist i, per a alguns erudits il·luminats, de la fi del
món. Baldassare és un descendent de genovesos assentats al Líban que, per tot
un seguit de circumstàncies ─unes casuals i d’altres buscades─ acaba fent un viatge accidentat pel Mediterrani que, més tard, el durà fins a
Londres... Al llarg d’aquest periple mig històric, es posen de manifest les
topades i els conflictes entre l’Orient i l’Occident, les contradiccions i les febleses
humanes, i les dificultats per ser estranger en diferents entorns sense rebre
hostilitats i superar greus perills. El tret de sortida comença quan un
visitant rus arriba a la llibreria de Baldassare Embriaco a Gibeletto (al Líban
d’avui) cercant un llibre anomenat El
centèsim nom... No és cap obra mestra, però sí que és força interessant, està
ben traduïda, i enganxa...
Xavaller
El món no
se’n surt
Tony Judt
La Magrana
Tony Judt, prestigiós historiador angloamericà, especialista en la història
intel·lectual i política del segle xx,
va sentir la necessitat d’escriure aquest darrer llibre i va tenir la gentilesa
d’oferir-nos-el per ajudar-nos a entendre i contextualitzar una mica més bé el
període crític que ens ha tocat viure. Era conscient que no li quedava gaire
temps, i va esmerçar-lo ─amb el suport i l’ajut d’un grup de col·laboradors i
amics─ en aquesta tasca. Gràcies.
Judt acompanya, o més aviat il·lustra, les seves reflexions amb frases
d’autors rellevants. Com quan reflexiona sobre els sentiments i els valors
corromputs. “No hi ha condicions de vida a les quals no es pugui acostumar un
home, sobretot si veu que tothom les accepta.”, va escriure Lleó Tolstoi a Anna Karenina.
Ens recorda que, per a Hayek i els seus contemporanis, la tragèdia europea
va esdevenir per les errades de l’esquerra; en primer lloc, per la seva
incapacitat d’assolir els objectius i, després, pel seu fracàs a l’hora
d’afrontar el repte plantejat per la dreta. I sobre el culte al que és privat
per part del mon anglosaxó, esmenta John Maynard Keynes quan afirmava:
“Suggerir una certa acció social pel bé comú a la ciutat de Londres és com
discutir l’origen de les espècies amb un bisbe seixanta anys enrere”.
Sobre el dèficit democràtic cita Pèricles, qui va dir: “Diferim d’altres
estats en veure com a inútil l’home que no es barreja en la vida pública”. I sobre
la fi del comunisme, l’encertada frase d’Adam Michnick: “El pitjor del
comunisme és el que ve després”.
Reivindica Keynes quan diu: “Penso que el capitalisme ben portat pot fer-se
probablement més eficient per atènyer a fins econòmics que cap sistema
alternatiu que puguem tenir present. Però això és també en molts sentis
altament improbable. El nostre problema rau a endegar una organització social
tan eficient com sigui possible sense ofendre la nostra idea d’una manera
satisfactòria de viure”.
O bé: “La mateixa regla de càlcul financer autodestructiu regeix la nostra
vida en tots els àmbits. Destruïm la bellesa del camp perquè les meravelles de
la natura sense propietari no tenen valor econòmic. Som capaços de barrar el
Sol i les estrelles perquè no donen dividends”.
Sobre la seguretat i la política de la por, Judt afirma: El presumpte xoc
entre llibertat i seguretat... ha esdevingut una quimera. Doncs no hi ha
llibertat si no l’assegura l’estat; inversament, només un estat controlat per
ciutadans lliures pot oferir-los una seguretat raonable”.
Sobre la socialdemocràcia, esmenta l’obra de George Orwell Homenatge a Catalunya: “Hi havia moltes
coses que no entenia, d’alguna manera, ni tan sols m’agradava [la socialdemocràcia], però em
va semblar de seguida un estat de coses pel
qual pagava la pena lluitar”.
Tony Judt planteja que “els progressistes hem d’assimilar que el moment socialdemòcrata −o el seu homòleg
americà, des del New Deal a la Great Society−
va ser fruit d’una barreja molt específica de circumstancies la repetició de la
qual és poc probable. El mateix pot dir-se del moment neoliberal que va
començar els anys setanta i que ara està apunt d’estavellar-se”.
I recorda que, després del crac del 29, el govern estatunidenc presidit per
Delano Roossevelt (Partit Demòcrata) va impulsar les polítiques que
preconitzaven l’intervencionisme de l’Estat i que coneixem com a New Deal
(l’acord nou).
Sobre el concepte de la socialdemocràcia
en actitud defensiva ─que és preferible a no tenir-ne─, l’autor ens
recorda: “A França, al tombant del segle xx, el socialista Jean Jaurés
encoratjava els seus col·legues a donar suport als botiguers i artesans que
eren a punt de ser escombrats pel grans magatzems i la producció en massa.
Segons el seu parer, el socialisme no era senzillament una projecció endavant
cap al futur postcapitalista; també era, i sobretot, una protecció per als
indefensos i per als amenaçats d’extinció
econòmica”.
Gairebé per acabar, ve molt a tomb la frase de Josep Chamberlain: “El meu
fi a la vida és fer-la més plaent per a aquesta gran majoria; tant me fa si, en
el procés, esdevé menys plaent per a la minoria acabalada”.
Tony Judt conclou: “Com a ciutadans d’una societat lliure, tenim el deure
de mirar críticament el món. I si pensem que sabem què és allò que no rutlla,
hem d’actuar segons aquest coneixement. Fins ara, els filòsofs només han
interpretat el món de diverses maneres, però la qüestió és canviar-lo.
Totalment d’acord. Però hi afegeixo que si no podem aturar el tren i evitar
que s’estavelli, potser pagui la pena baixar-ne abans no sigui massa tard.
Xavaller
El hombre sin
atributos
Robert Musil
[Libro
primero]
(Biblioteca Breve, Seix Barral, Barcelona 1969)
Novela
filosófica en dos volúmenes e inacabada que Musil inicia en 1920, pocos años
antes de la irrupción del nazismo. El autor se plantea en ella una ardua y
compleja reflexión en torno a la modernidad, el racionalismo y la búsqueda de
una salida a lo espiritual, a los sentimientos, a nuestra parte emocional, que
considera atrapada y asfixiada por el peso sobredimensionado de la ciencia… Añora
el pensamiento completo frente a la fragmentación y la especialización, que
cuestiona por su carácter reductor y esterilizante. La “acción”, que se desarrolla
en Cacania (nombre figurado que Musil da al imperio austrohúngaro), se vehicula
a través de la Acción Paralela,
y sus principales protagonistas pensantes son Ulrich, Walter, Clarisse,
Diotima, Arnheim, el conde Leinsdorf…
Dada la
peculiar densidad de esta gran novela, a modo de aproximación y orientación, y
puesto que no me veo capaz de otra cosa, citaré algunas de las reflexiones para
mí más relevantes que se incluyen en este largo discurso novelado:
[…]
“La humanidad produce biblias y armas,
tuberculosos y tuberculina. Es democrática con reyes y nobleza. Construye
iglesias y contra ellas nuevas universidades. Transforma los conventos en
cuarteles, pero los dota de capellanes castrenses…”
“En Alemania ya no hay hombres sino
profesiones.”
“Solo
el corazón puede redimir al hombre de una existencia tan negativa. Únicamente
las cultas regiones del sur de Alemania serán capaces de preservar el espíritu
alemán, y quizá también el mundo, de los desórdenes del racionalismo y la
manía de calcular.”
“Ya no
existe un hombre completo frente a un mundo completo, sino que un algo humano se mueve en un común líquido
nutritivo.”
“La
moral necesita grandes problemas para sacar de ellos su importancia y
significado.”
“Ha
desaparecido la cultura completa en el sentido de Goethe. Como consecuencia,
cada idea va acompañada hoy en día de su contraria, y cada tendencia, de su opuesta.
Toda acción y su revés encuentran en la inteligencia sus más sutiles
argumentos; uno puede tanto defenderlas como condenarlas.”
“La
historia es optimista, siempre toma una decisión con entusiasmo, pero pronto se
desvía hacia la contraria.”
“El mundo
puede parecer movedizo sin estar uno muy borracho.”
“En lo
inestable tiene el futuro más posibilidades que en lo estable.”
“Los
filósofos son opresores sin ejército; por eso someten el mundo de tal manera
que lo cierran en un sistema. Posiblemente sea ese el motivo por el que
existieron grandes filósofos en épocas de tiranía, mientras que en los tiempos
de progreso y democracia no surgen filosofías convincentes…”
[…]
Pero la
última palabra la tiene Diotima, la anfitriona y gran impulsora de la Acción Paralela, quien al final
del volumen primero afirma: “En definitiva, ¿no es pesimismo lo que asalta
siempre a las personas de acción
cuando entran en contacto con las personas de la teoría?”. Seguramente ─me permito responder─. Y a las que siempre teorizan, vértigo. Ante la posibilidad de
que la acción termine por destruir la
magnifica estructura que sustenta sus postulados y los desmienta.
Hay que
armarse, pues, de valor y enfrentarse a este ambicioso texto de Musil. Lo he logrado
al segundo intento, y con algunos años de por medio… Sí, ha valido la pena. La
experiencia, algo exigente, también ha sido sumamente enriquecedora…
Xavaller
Contra el viento del norte
(1)
Daniel Glattauer
Alfaguara
Cada set onades
(2)
Daniel Glattauer
La Campana
D’entrada, us he de
dir que vaig llegir el primer llibre en l’edició castellana d’Alfaguara i el
segon, en la catalana de La
Campana, totes dues del 2010. Va venir així...
 Pel que fa a aquest
llarg relat electrònic que −ves a
saber per què− es va editar i publicar en dues entregues, els dos protagonistes,
l’Emmi Rothner i en Leo Leike, viuen intensament una relació virtual fortuïta i
conreen gairebé sense saber-ho el seu amor...
Més d’un i més d’una
s’identificaran, potser −encara que sigui parcialment−, amb aquests dos
personatges que viuen realment i apassionadament, fins i tot, un petit mon
virtual tan seu que els acabarà xuclant....
Una novel·la
epistolar intel·ligent, tendra, irònica i emocionant, d’actualitat rabiosa...
Que vaig empassar-me en poc més d’una setmana.
Xàbius
|
L’Escanyapobres
Narcís Oller
Edicions 62/Sàpiens Publicacions
Narcís Oller i Moragues, el gran novel·lista de la Renaixença, va començar escrivint en castellà. Entre els anys 1877 i 1878 va optar decididament per fer-ho en la seva llengua, influït entre d’altres per Josep Yxart i Joan Sardà. “Vaig veure finalment clar que entre l’escriptor i la seva llengua nadiua hi ha un nexe tant estret que no té substitució possible”.
D’estil realista naturalista i proper a Émile Zola, però amb un caire propi, Oller és considerat per molts el creador de la novella catalana moderna. És l'autor de títols destacats com ara La papallona, L’Escanyapobres, La febre d’or, La bogeria i Pilar Prim, potser la seva novel·la més ambiciosa i l’última, que connectava amb les tendències estètiques europees i modernistes de l’època.
A L’Escanyapobres, aprofundeix el tema clàssic de l’avar, i la passió i l’erotisme que aquest malalt sent cap els diners. L’acció transcorre en un context històric de transició entre la Catalunya rural i la industrial molt ben dibuixat, on la parella de protagonistes, l’Oleguer ‘escanyapobres’ i la Tuies, conreen aquesta passió malaltissa i la duen fins a l’extrem.
L’autor ens narra la història emprant un llenguatge ric, no exempt d’algun castellanisme, adobat amb expressions valuoses que ja no es fan servir malauradament o que s’utilitzen poc. Com gairebé sempre que hom llegeix, amplia coneixement i vocabulari i, després, s’entén una mica més bé a si mateix.
La llengua ens permet estructurar el pensament; per tant, com més llengua... el pensament haurà d’estar més estructurat, oi? Només hem d’encaixar-ho tot bé...
Xavaller
Xavaller
Els nous llibertins
Pier Vittorio Tondelli
(El Mirall i el Temps,
(El Mirall i el Temps,
LAIA, Barcelona 1989
Pier Vittorio Tondelli (Corregio, Reggio Emilia, 1955), va formar part del boom editorial que va tenir lloc als anys noranta i que es va etiquetar llavors com la nova narrativa italiana. A més d’aquest llibre que em va caure accidentalment a les mans, té publicats abans Pao-Pao (1982), Rimini (1985), i posteriorment Habitacions separades (2002), potser la seva novel·la més reeixida i reconeguda, i que em proposo llegir.
L’autor viu intensament i observa, i utilitza una mirada cinematogràfica per descriure, amb un llenguatge cru, allò que contempla in situ i des de dins, més que no pas narra. Retrata un món de marginalitat que coneix, on s’endinsa desdibuixant-ne els límits, centrant-se en la quotidianitat i en les petites coses. Els nous llibertins són éssers diversos i complexos que viuen i gaudeixen o bé malviuen, segons els dies, una marginalitat transversal i caòtica, a tot o res, que els fa moure’s febrilment entre vasos comunicants que sovint es trenquen...
La narració ens situa a Reggio Emilia els anys vuitanta i noranta. Tondelli ens mostra per dins, i ens ajuda a entendre, les peripècies dels personatges que viuen en aquest anomenat submón −freaks, homosexuals, beatniks, hippies, gossos abandonats, transvestits, lesbianes, filòsofs i heroïnòmans−, i que sovint reflecteixen les misèries del món que defugen i que els menysprea.
No és cap obra mestra, cal dir-ho, però em sembla força interessant. Vaig viure l’època i això m'ho fa més fàcil, i també vaig topar-me algun cop amb éssers semblants en nits barcelonines d’aquells dies passats.
Hauré de llegir Habitacions separades i després fer balanç...
L’autor viu intensament i observa, i utilitza una mirada cinematogràfica per descriure, amb un llenguatge cru, allò que contempla in situ i des de dins, més que no pas narra. Retrata un món de marginalitat que coneix, on s’endinsa desdibuixant-ne els límits, centrant-se en la quotidianitat i en les petites coses. Els nous llibertins són éssers diversos i complexos que viuen i gaudeixen o bé malviuen, segons els dies, una marginalitat transversal i caòtica, a tot o res, que els fa moure’s febrilment entre vasos comunicants que sovint es trenquen...
La narració ens situa a Reggio Emilia els anys vuitanta i noranta. Tondelli ens mostra per dins, i ens ajuda a entendre, les peripècies dels personatges que viuen en aquest anomenat submón −freaks, homosexuals, beatniks, hippies, gossos abandonats, transvestits, lesbianes, filòsofs i heroïnòmans−, i que sovint reflecteixen les misèries del món que defugen i que els menysprea.
No és cap obra mestra, cal dir-ho, però em sembla força interessant. Vaig viure l’època i això m'ho fa més fàcil, i també vaig topar-me algun cop amb éssers semblants en nits barcelonines d’aquells dies passats.
Hauré de llegir Habitacions separades i després fer balanç...
Xavaller
Guillaume Apollinaire
(Icaria totum revolutum,
Barcelona 1977)
Barcelona 1977)
La primera obra que va publicar Apollinaire, aquesta, podríem definir-la com un conte brillant, sarcàstic i divertit de sexe marrà. Alguns l’han titllat de pornogràfic (?). Oficialment es tractava d’un text d’autor anònim que signava un tal G. A., i el motiu no era cap altre que evitar tenir problemes amb la llei i ser perseguit, com a mínim, per obscenitat. Sembla ser que se’n van fer diverses edicions clandestines...
La narració constitueix un resum i alhora una paròdia de tots els motius eròtics de la literatura universal, escrita en clau d’humor i ambientada a la belle-époque. Els crítics la van considerar d’una fantasia desbordant, i més forta i aterradora que el marquès de Sade... A més, ha estat considerada una obra mestra per Picasso i molts d’altres.
Tot i que Apollinaire és força més conegut per la seva poesia i els Cal·ligrames, i com a precursor del surrealisme, també va esmerçar una part important del seu temps a escriure literatura eròtica, i en va dirigir algunes col·leccions.
Sembla doncs que hi ha força unanimitat en què Les onze mille verges −en francès, aquest mot significa vergues i també assots, i sona gairebé com verges (vierges)− és un llibre eròtic, sarcàstic i exuberant. Gaudiu-lo!
Lamentablement encara no hi ha traducció catalana, malgrat que podria ser, ben segur, més propera i fidel a l’original per raons òbvies.
Lamentablement encara no hi ha traducció catalana, malgrat que podria ser, ben segur, més propera i fidel a l’original per raons òbvies.
Xavaller
Edip rei
Sòfocles
(Sàpiens publicacions, 2005,
Sòfocles
(Sàpiens publicacions, 2005,
Biblioteca bàsica d'El Periódico)
Sempre és bo rellegir Sòfocles, un dels dramaturgs més geniüts de la literatura de tots els temps. Com a fill d’una família benestant d'Atenes, va rebre l’educació que corresponia llavors a la seva classe social: gimnàstica, poesia i música. Tot i seguir l’estela d’Èsquil, va saber imprimir a la seva obra un estil propi que encara és vigent. Shakespeare podria ser-ne un dels deixebles més avantatjats.
Sempre és bo rellegir Sòfocles, un dels dramaturgs més geniüts de la literatura de tots els temps. Com a fill d’una família benestant d'Atenes, va rebre l’educació que corresponia llavors a la seva classe social: gimnàstica, poesia i música. Tot i seguir l’estela d’Èsquil, va saber imprimir a la seva obra un estil propi que encara és vigent. Shakespeare podria ser-ne un dels deixebles més avantatjats.
Amb la seva visió teocèntrica del món, el gran dramaturg ens planteja amb cruesa l’enfrontament de l’home amb els poders sobrenaturals. Tràgicament, però, una part molt important de la seva obra s’ha perdut o malmès. Malgrat això, podem ‘gaudir’ de les tragèdies Àiax, Antígona, Electra, Filoctetes, Les dones de Traquis, Edip a Colonos i Edip rei, segurament la seva obra més reconeguda i la més reeixida de les tragèdies gregues.
Cal dir que la introducció que inclou aquesta edició esdevé fonamental per posar-nos en solfa abans d’entrar en matèria i situar-nos a la Grècia del segle v aC. Un període força important en què, després de la victòria sobre els perses (Salamina), finalitzava l’època arcaica i s’iniciava el que s’anomena la Grècia clàssica, i en què van tenir lloc les reformes socials dutes a terme pel racionalista Pèricles.
Sòfocles articulava el seu pensament sobre tres pilars o principis bàsics: ciutat (Atenes: urbs i ciutadania), religiositat i democràcia. Va fer costat a Pèricles i va assumir càrrecs en l’administració i els afers públics de la ciutat. Malgrat que no compartia la ideologia sofista de Pèricles, que preconitzava l’home com a centre del món i situava la divinitat a un segon terme. Aquest període de la història de Grècia sembla constituir en alguns aspectes una mena de prefaci o les beceroles del Renaixement, encara tan i tan llunyà.
Pel que fa a Edip Rei, i encara que sigui amb aquest regust tràgic, llegint o bé rellegint aquesta obra cabdal un té la sensació que es desplaça per passadissos i llocs del conscient-subconscient que li són familiars, i mai més ben dit. Podríem estendre’ns sense parar sobre l’abast d’aquest mite (?). Però... Tranquils!, encara podem tornar a sortir-ne
Xavaller
Manuel de Pedrolo
(‘El Cangur’, Edicions 62,
Barcelona 1976)
Barcelona 1976)
Potser us costi de creure i no sabria dir-ne ben bé el per què, però fins ara no he llegit aquest best-seller de la literatura catalana juvenil (tot i que no exclusivament). Sembla que n’era l’hora... De ben segur que encara deu ser un dels títols que se n’han fet més edicions. Cal recordar que Pedrolo és un dels escriptors catalans més traduïts i amb una obra més extensa.
En aquesta interessant novel·la de ficció, l’autor ens dóna als lectors ateus o agnòstics una alternativa possible a una altra ficció encara avui molt estesa i que ens ha arribat per mitjà de l’Antic Testament i d’una colla de predicadors: Adam i Eva, els pares de la Creació.
Després de la gran catàstrofe, els dos personatges protagonistes −potser el únics supervivents− viuen, enmig d’aquella imponent desolació, un cant a la vida, l’amor i l’esperança que es desenvolupa en aquest país petit en què encara es parla català...
Els riscos elevats que la nostra civilització ha anat assumint (l'energia atòmica, les armes bacteriològiques, etc) i fets com ara la bomba H llençada damunt Hiroshima, els accidents nuclears i els conflictes que han anat succeint els darrers anys fan que no sigui gens difícil imaginar-se una situació d’aquest tipus.
I si, després de l’extermini, el parentesc entre els humans tingués l’origen en l’Alba i en Dídac? “L’Alba, una noia de disset anys, verge i bruna...” seria llavors la Gran Mare de tots. No hi haurien sants ni esperits i tothom posaria el nom que li petés als de la seva nissaga.
Xavaller
Susanna Tamaro
(Seix i Barral, Barcelona 1997)
L’autora (Trieste, 1957) de Ves on et porti el cor i altres títols guardonats ens ‘despulla’ ens aquesta novel·la-reflexió dues personalitats d’àmbits oposats −el fill d’un partisà i un seguidor de les idees de Nietzche adoptades pel neofeixisme−, però que comparteixen la infelicitat i l’agitació angoixant de les seves torturades existències.
Els dos protagonistes principals, el Walter i l’Andrea, malviuen immersos dins un cicle circular on principi i final són la mateixa cosa. En les seves vides no hi ha cap tipus d’amor, només el buit. L’equilibri és mínim.
El títol fa referència a aquesta dualitat platònica, l’anima mundi, que per al psicoanàlisi representa la dualitat de l’esperit i de la matèria, del bé i del mal...
Us adverteixo que no és una novel·la lleugera i fàcil, ans al contrari. Ens situa al costat fosc i entre inquilins del dolor. Això sí, està escrita amb rigor i unes grans dosis de sensibilitat.
Xavaller
Josep M. Morreres
(Proa, Barcelona 2009)
L’autor té publicades, si més no, cinc obres anteriors i es defineix com un lector que escriu. És XVII Premi Ciutat de Badalona de Narrativa i XXI Premi Literari Països Catalans – Solstici d’Estiu 2008.
El llibre ens situa a les entranyes d’una petita societat que formen les monges de l’abadia de Cobricel. Morreres ens marra les intrigues i els fets obscurs que hi succeeixen, en un context que, segons sembla, té els orígens en un període convuls anterior. Al llarg de l’obra, fa una immersió força reeixida en les flaqueses humanes i introdueix reflexions molt acurades i lúcides sobre la vida i la mort i les relacions de poder.
Els personatges principals, amb els seus pensaments, les seves càbales i deduccions, en duen a reflexionar sobre el lideratge i el poder, la llibertat de pensament, les actituds de les persones davant els fets transcendents... La novel·la és farcida de reflexions i de frases amb una gran càrrega de profunditat. Us la recomano.
Els personatges principals, amb els seus pensaments, les seves càbales i deduccions, en duen a reflexionar sobre el lideratge i el poder, la llibertat de pensament, les actituds de les persones davant els fets transcendents... La novel·la és farcida de reflexions i de frases amb una gran càrrega de profunditat. Us la recomano.
Xavaller
