Montserrat i Blanca duen un any segrestades a Mali

Ja fa més d'un any del segrest de les dues cooperants de Metges Sense Fronteres, Montserrat Serra i Blanca Thiebaut, a Dadaab (Kènia). Ànims i molta força per a elles, els seus familiars i tota la gent de MSF. La indignació i la impotència ens sacseja quan pensem en l'absurditat de la situació que encara patiu. En quin cap cap prendre-us la llibertat i tenir-vos segrestades, quan podríeu ser atenent i ajudant persones de la mateixa etnia o país que els vostres captors? Heu de saber que som amb vosaltres i que no us oblidem!

Lee el comunicado de MSF aquí

Xavaller

Una resposta breu al senyor ministre Wert

Bienquerido Sr. ministro,

Llevo dos días en el intento de españolizar-me, todo lo que no consiguió mi escuela. Y no se crea que esto es soplar y hacer botellas, eh… Pero siempre hay alguien que me da un golpe de mano.

Ja se'ns ha fotut al teclat!

Por lo que hace a su comentario en el Congreso, le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario. Aunque, de momento, voy a  hacer los ojos grandes, porque sino me hará usted salir de pollagu... Bueno... de un corral de pollos! Sí, sí...

Usted pensará que somos unos sueña tortillas por querer la independencia, y reconozco que las piernas me hacen higo solo de pensarlo. Pero... No! No estamos tocados de la seta, Sr. ministro. Hace años que hacemos el corazón fuerte i aguantamos, que queremos fumar al campo. Vamos... Tocar el dos!, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota, y no creo que ustedes sean tan cortos de estribera y hacer como aquel que nada.

Sabemos que les estamos chafando la guitarra... Pero ustedes son tanto de la cebolla como nosotros, y piensan, con prepotencia, que ya hemos bebido aceite. Aunque le aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando.

Hasta ahora nos lo hemos pasado de aquello más bien. A pesar de que, y a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan... Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo en ello, Sr. ministro. En España todo se está yendo a ordeñar, y no nos quedaremos. Preferimos escampar la niebla...

Bueno... Le he de dejar, que son tres cuartos de diez, es tarde y quiere llover... Así que... Buen viento y barca nueva!

Un catalán en "arduo proceso de españolización"

La màquina d'espanyolitzar en sèrie ja està operativa..

Espanyolitzar o reeducar?

Vinyeta publicada a L'Esquella de la Torratxa el 3 de març del 1937.

El ministre Wert s'ha proposat reeducar els catalans per tal d'espanyolitzar-los. Segons sembla, amb els quaranta anys de franquisme no en vàrem tenir prou. Després, el que ha passat és que, "amb el galimeties de les autonomies", han estat massa tous i tolerants, i ara mira què passa...
Una piulada que he llegit avui, penjada per Renzzo Medina, d'origen llatinoamericà, defineix encertadament el terme "españolizar": matar 20 millones de nativos, robarnos el oro, celebrarlo los 12 de octubre, llamarnos machupichu y, luego, bailar salsa. 
Potser caldria recordar-li al ministre "de reeducació" que l'acte multitudinari de l'11S d'enguany no va ser una manifestació d'infants i d'adolescents manipulats per un sitema educatiu català, sinó la mostra que una gran part del poble de Catalunya n'està fart de l'enrocament i la tossuderia espanyoles, i vol tirar pel dret cap a l'autodeterminació. Ah! I que no llegim els mateixos llibres!
N'hi ha que encara enyoren els vells temps i la dictadura feixista...

Xavaller 

Qui ens mana?

Si gairebé la totalitat dels economistes i experts pensen que, en una ‘economia de mercat’, l’assignació de recursos és socialment desitjable i necessària des del punt de vista econòmic, com pot ser que des del BCE i les institucions de la UE s’imposi la recepta de l’austeritat per damunt de qualsevol altra consideració? 
Què ha canviat? Que les economies de la zona euro entrin en recessió ja no és cap problema? Per què els recursos públics s’assignen preferentment a les entitats financeres? Per què els reben en unes condicions avantatjoses ─fins i tot diria que òptimes─, i gairebé sense contrapartides ni obligacions? Per què les empreses innovadores i el talent tenen tantes dificultats per obtenir crèdit? 

L'economista Paul Krugman.

Potser té tota la raó Paul Krugman quan diu que “l’objectiu que es persegueix amb l’austeritat és el d’aprofitar la crisi i no pas el de resoldre-la”.  
Aleshores, si ens preguntem “Qui hi guanya?” potser tindrem la resposta de per a qui s’estan fent les polítiques econòmiques que preconitza la UE, i també sabrem per a qui treballen els partits polítics majoritaris i qui ens/els mana. 
“Qui hi guanya?”

 http://youtu.be/cby2vsK8O6k

Xàbius

Maleint l’assassinat

Salvador Iborra, poeta.

Avui m’he llevat pensant que ja devia fer gairebé una any de la dissort fatal del jove poeta valencià. He anat a la màquina, he entrat a Google, he teclejat Salvador Iborra i he anat a parar al VilaWeb del 29 de setembre. Ha passat poc més d’un any. L’instint, la intuïció o bé un setè sentit m’han estirat d’alguna banda per fer-me sentir. Sí, dolor. He de puntualitzar que, tot i que no el coneixia personalment, encara em dol. Les afinitats i el fet de conèixer força el barri, el lloc concret on el van malferir i d'anar per allà sovint des de jovenet suposo que hi deu influir...

L’enllaç del VilaWeb: http://www.vilaweb.cat/noticia/4043593/20120929/any-lassassinat-poeta-salvador-iborra.html

Per què heu assassinat el poeta?

Per què ens mateu la nit?

Doneu-me la nit!

(I la bici foteu-vos-la on us càpiga!)

Xavaller

El món al revés

Alguns mitjans digitals i la premsa rosa es fan ressò aquests dies d’un curiós article publicat a ‘Vanity Fair’. Es tracta de la carta que uns paparazzi i redactors de revistes del cor de Barcelona han signat denunciant els perills que comporten l’actitud d’en Piqué i la Shakira, i l’excés de velocitat i les maniobres perilloses que fan quan ells els persegueixen per la ciutat on viuen.
A més, es queixen perquè han volgut negociar amb ells i oferir-los unes condicions d’assetjament determinades, de només uns dies de tant en tant i amb certa periodicitat, però els molt desagraïts han menystingut la seva amical i generosa proposta. 
També expressen la seva gran preocupació perquè, en una d’aquestes fugues de la parella, pugui haver-hi un accident. En Piqué fuig massa ràpid i els posa en perill a tots, diuen. I ells no volen que la Shakira embarassada acabi sent “una nova Lady Di”. 
A sobre, denuncien la connivència de la Guàrdia Urbana, que no atura ni multa Piqué (a ells sí?) i, per tant, tampoc els facilita gaire la feina. Imagineu-vos quan els pagarien per l’exclusiva d’en Piqué i la Shakira aturats per la urbana o els mossos, i multats per excés de velocitat o per no fer  un stop. I quan per les fotos d’allò que diuen que volen evitar?
Realment, no hi ha dret. I fugir és de covards. Pobres paparazzi... 
Ara em ve al cap una cançó infantil que cantava la Rosa León ─l'argentina compromesa, poetesa i música María Elena Wlash, morta el 2011, n'és l'autora─ i que feia “Vamos a ver cómo es el reino del revés (bis)”...

Xavaller

la vinyeta

- Pare, m'estic plantejant fer carrera al crim organitzat.
- Al govern o al sector privat?
Personalment, sugeriria el govern. No acaben mai a la presó.