En suport de l’Albano Dante i la Marta Sibina!

Tots som caféambllet.cat!

Arribo de la concentració a l’entrada de la Ciutat de la Justícia en suport dels periodistes de cafeambllet.com. L'Albano i la Marta en són els caps visibles i per tant els qui han hagut de presentar-se en aquest judici. Entre les 10 i les 12 érem unes 150 persones aproximadament. Es visualitzaven sobretot gent de les CUP i els ‘iaioflautes’. Segons he entès, només han deixat entrar 15 persones a la sala. No era una vista pública?

Em pregunto com pot ser que arribi abans als jutjats una denúncia, per un il·lícit civil contra el seu honor, presentada per un presumpte implicat ─no significativament rellevant─ en un cas de corrupció a la sanitat catalana, que no pas el cas en què juntament amb d’altres persones podria estar implicat. Això és posar el periodisme d’investigació i l’ètica periodística als peus del cavalls.

Sembla prou evident que hi ha forats negres a la sanitat catalana i que s’hi han produït conductes delictives per part d’alts càrrecs. Prova d’això és que el 25 de setembre de 2012, i arran de les informacions publicades a cafeambllet.com que destapaven les corrupteles al departament de Salut, el parlament de Catalunya va aprovar endegar una comissió d’investigació per esbrinar l’abast d’aquest escàndol i de les acusacions que implica.

Si això no s’investiga a fons, molts catalans pensarem que mentre les polítiques de CiU ens retallen l’educació i la sanitat, les malmeten i fan que en disminueixi la qualitat, allò que s’estalvia no permet equilibrar els balanços, sinó que va a parar a les butxaques d’ens privats i interessos obscurs darrere els quals hi ha gent vinculada al partit de govern.

Transparència, senyor Mas, transparència! Penso que en aquests moments és indispensable fer les coses “amb finor”, com encertadament ha dit el gallec que no ens va fer ni cas. Si hem d’avançar cap a l’autodeterminació i potser cap a la independència, hem de fer-ho amb la gran majoria dels catalans i convèncer amb uns valors clars de respecte, honestedat, transparència i democràcia. 
Els corruptes que medren al si de més d’un partit hi sobren! Com deia J. Escombra Ries, "Tot el que fa pudor no és merda".

Ni retallades ni corrupteles!

Que les patim totes dues...

Autodeterminació, sí! Corrupció? No, gràcies!
Amb corrupció, no vull anar enlloc amb vostés...

xavaller

  

arran d'una entrevista a Paco Álvarez...

Entrevista a Paco Álvarez publicada a el Periódico (12/8/20011)

http://www.e-periodico.es/adserver2.html

L'economista critic Francisco Álvarez.

En un moment d’aquesta interessant entrevista que us recomano llegir, el periodista li demana al Paco Álvarez ─economista i divulgador des de la bitàcola ‘No le digas a mi madre que trabajo en Bolsa’ i el programa radiofònic ‘La Bolsa i la vida’─ si recorda algun acudit sobre la crisi. Resposta: “La crisis económica ha tocado fondo. ¡Ahora toca excavar!, publicat a Hermano Lobo l’any 1974.

I d’aleshores ençà no n’hem après! Ens presten perquè anem excavant i fent el forat més profund. La Merkel ens mira des de dalt i pregunta si necessitem més pics i pales. Els nostres politics li diuen que sí, que hem de seguir cavant i esforçant-nos per sortir del túnel. Però els pics i les pales cada vegada són més cars, i aquí sota cada cop és més fosc i hi ha més humitat...

Hem d’aprendre dels islandesos. i exigir la convocatòria d’un referèndum per decidir si volem o no volem pagar. Si volem assumir, o no, un deute provocat i il·legítim que s’ha convertit senzillament en usura. 
Una solució final, de compromís amb la UE i l’statu quo, podria ser acceptar el pagament a llarg termini del deute, a un interès de l’1 per cent i al Banc Central Europeu, i que aquesta institució passés comptes amb els especuladors i els senyors dels Mercats...

Xavaller

Avui, en un article de Josep Fontana sobre l'austeritat depredadora desfermada arran de la crisi ─referenciat al bloc d’Àngels Castells ‘Punts de Vista’─, llegeixo aquesta frase de Paul Krugman: “[...] Perquè la recuperació de l’economia no ha estat mai l’objectiu. La finalitat de l’austeritat és la d’aprofitar la crisi, i no pas la de resoldre-la”. Cal tenir-ho clar... 

Xavaller

Un 11 de setembre històric...

La Diada nacional més transcendent? Alentorn d’un milió i mig de persones s'han manifestat a favor del dret a decidir i de l’autodeterminació. El sector més actiu de la societat civil avança. L’objectiu: ser un estat independent al si de la Unió Europea. No hi ha marxa enrere. L’objectiu és ambiciós perquè ara és de màxims. Com deia l’Ovidi: “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer...”. 
Penso que una part de l’èxit de la convocatòria rau en el fet que molts dels qui fins no fa pas gaire érem federalistes hem llençat la tovallola ─després de constatar el blocatge estatal i patir recentment el procés endegat de recentralització─, i també hem optat per camí més directe. Tot i que n’hi ha uns (?) que, quan gairebé tothom ha fet un pas endavant i s’ha mullat, n’han fet un cap enrere. Ja s’ho trobaran...

L’Estat espanyol s’enroca i es recargola sobre si mateix en una espiral que neix i finalitza a Madrid. Amb un model d’infraestructures i de país insostenible, ineficient i caríssim, que és del segle xviii i que prové de l’antic camí ral. El ‘café para todos” també implica autopistes per a tothom, AVE per a tothom, aeroports a tot arreu, que permetin una comunicació ràpida i excel·lent amb “la capital del reino”. I sense un pla previ que estudiï la necessitat i l’amortització de la infraestructura, ja que el cost és secundari perquè es tracta de grans obres “de interès nacional”.

Sobre el tipus d’estat-regne espanyol i la classe política i els voltors que històricament medren a l’entorn de Madrid, ve a tomb un llibre titulat Por qué fracasan las naciones, de Daron Acemoglu i James Robinson. La teoria que els autors plantegen sobre el que anomenen les “elits extractives” és d’allò més actual i s’ajusta com un guant a la realitat espanyola.

De manera que davant aquest panorama carca i desolador, i l’interès nul per part de l’estat espanyol de fer les coses d’una altra manera, el més sensat és sortir-ne cames ajudeu-me i fer la nostra al si d'Europa. Proposo un referèndum d'autodeterminació coincidint amb les properes eleccions catalanes, que segons sembla es podrien anticipar...

Xavaller

Avui introdueixo el meu comentari de l'últim llibre que he llegit, ara sí. Es tracta de Caín, la novel·la de Saramago que edicions 62 va publicar en català l'any 2009. Crítica, irònica, irreverent...

Estic posant el bloc al dia. Aquest agost també he llegit la interessant novel·la de ciència-ficció d'Amin Maalouf, El viaje de Baldassare. L'autor és libanés, nascut a Beirut de mare cristiana i francòfona, i viu a París. Avui introdueixo el meu comentari de L'últim llibre que he llegit, tot i que no hagi estat ben bé l'últim...

Salut! Aquest estiu m'he desconnectat, literalment´Gairebé no he tocat l'ordinador, he deixat l'Internet de banda i he mirat el correu electrònic en comptagotes, però he llegit força. El primer llibre que vaig acabar va ser El món no se'n surt del Toni Judt. Malauradament, el seu testament polític. Avui n'introdueixo el meu comentari a la secció L'últim llibre que he llegit del bloc.