El darrer home racional

El darrer home racional pren el seu vell seient al senat

No està segur de per què encara és aquí

Ha d'estar en una llista o altra.

L'any passat encara n’hi havien més com ell,

però han estat eliminats un per un.

Es banya cada dia, i practica la respiració lenta

i les doctrines de l'estoïcisme.

Perd la teva calma, ell mateix recorda, i ho perdràs tot.

No obstant això, ell es cansa.

L'esforç de no dir res el desgasta.

Els altres, dins els seus vestits d’homes rics, fan bromes amb compte.

S'arrapen als topics que cada cop són menys; 

fins i tot el clima és perillós, el Sol també,

ja que l'Emperador es postula per controlar l'un i se sent l'altre.

Aquí ve ara, amb el seu seguici cridaner

de pesats criats agitats amb afabilitat;

és daurat i brillant com un carro de mal gust,

i acaba de tornar d'un nou triomf.

Amb un somriure aixeca el seu dit brillant:

cistelles de petxines s’expandeixen a terra,

i l'habitació fa olor de mol·luscs morts.

Mira, diu l'Emperador, és el tresor!

Pel poder de la meva divinitat suprema,

he derrotat el Rei del Mar!

Els seus ulls tenen la brillantor maliciosa

d'un boig que està dient una mentida.

I ho sap, i s'atreveix amb la contradicció.

Els altres aplaudeixen...

El darrer home racional s’obliga a si mateix a aplaudir.

La mirada de l'Emperador està perforant l’aire en la seva direcció

Després, els conduirà en el cavall de l'Emperador,

embolicat en garlandes, com una ballarina del ventre.

Estic fent-ne un senador!, refila l'Emperador.

Saludeu el vostre nou germà!

El darrer home racional es veu a si mateix.

A mesura que obre la boca, pot veure

l'aigua del bany de color vermell, els canells lacerats,

la casa robada, els fills escapçats.

Això és només un cavall, diu.

Les paraules pengen sense esperança,

igual que les banderes d'una ciutat ja derrotada,

lliurada als saquejadors.

De quina manera, pensa el darrer home racional,

pot un lloc així encara existir?

El silenci cristal·litza al voltant del seu cap,

com un halo de gel.

Ell és allà.

Ningú el mira, excepte l'Emperador,

que li somriu amb una cosa semblant a la compassió.

                                                                                    M. Atwood

Sobre l’estat blocat

Un record sentit i profund a l'ajut de tots els brigadistes.

Crec que un estat democràtic modern ha de tenir una estructura organitzativa i administrativa i un tarannà constitucional dúctils (és a dir, no rígids), que ajudin a fer més senzilla i millor la vida de les persones i emparin els drets del poble o els pobles que en formen part. Mai no ha de ser un ens absolut i rígid, ni un fi en si mateix, com és el cas de l’estat espanyol avui. Perquè tot és millorable.

Com és sabut, d’estats n’hi ha de diferents tipus, i organitzats de maneres també diverses: regnes i repúbliques, federals o confederals, confessionals o laics,... Però, què succeeix quan un estat dit democràtic no s’adequa als valors que teòricament defensa?  

Quan una comunitat de ciutadans, un poble o una nació, com se’n vulgui dir, no té cabuda en l’estat X, dissenyat i blocat d’una manera determinada i dominat pels seus poders fàctics. Si a més, s’ha d’estar justificant constantment davant els poders d’aquest estat X, que percep la comunitat esmentada com una nosa, i, sobre tot, no pot prendre lliurement les decisions que li calen per poder tirar endavant el seu projecte de futur. Si les opcions de constituir l’estat X com una república federal o confederal també estan blocades i no es poden ni plantejar...

Doncs l’única opció que li resta en aquesta comunitat de ciutadans, poble o nació és fer un referèndum per consultar als seus pobladors si volen seguir formant part de l’estat blocat X (en aquest cas, l’espanyol) o bé en volen crear un de nou. Així de clar, malgrat que no sigui pas senzill. Queda ben palès en l'encapçalament que una part de mi se sent profundament decebut perquè no hagi estat possible una República Federal Ibèrica (RFI).

Xàbius

La deuda a un interés módico y razonable, o no pagar

Los paraísos fiscales son una doble estafa. Porque una parte importante del dinero negro previamente defraudado a los estados acaba luego aflorando en Bolsa, otorgando además grandes beneficios a los defraudadores. Éstos, al especular para adquirir deuda pública cobrando un interés elevado, ponen en grave crisis a los sufridos ciudadanos de los estados democráticos.

Cabe precisar que los mercados no existen como seres ni entidades y, por lo tanto, no pueden ni “ser sensibles” ni “castigar las políticas económicas de determinados gobiernos”. Pero los señores Mercado 1, Mercado 2 o Mercado 3, sí. Tienen nombre y apellidos, son especuladores y usureros y quienes manejan con fines inconfesables esta “dictadura de los mercados”. Una especie de absolutismo capitalista…

Para combatir esta crisis de hondo calado, estratégicamente dirigida por unos pocos y que va principalmente contra la Unión Europea, sugiero estas medidas:

● Las transacciones financieras deberían pagar, como mínimo, el IVA. COMO PAGAMOS TODOS en cualquier otra transacción u operación económica.

● Es necesario acotar el negocio que las entidades financieras están haciendo con la deuda, puesto que no es solo especulación, sino fundamentalmente USURA.

● La DEUDA de los estados DEBE PAGARSE AL 1 %, como el dinero que el BCE presta a las entidades financieras.

● Hay que acabar con los paraísos fiscales mediante sanciones económicas, bloqueos o otras medidas de presión (y de fuerza, en caso extremo). Los países que colaboren podrán beneficiarse, si es necesario, de ciertas ayudas i compensaciones. 

● Si estas medidas no llegaran a tomarse, los estados europeos quedaran legitimados a convocar un referéndum vinculante sobre la DEUDA y, si así lo disponen sus ciudadanos, simple y llanamente, NO PAGAR.

Xàbius