La relativitat de les coses…

La filòsofa i escriptora russa nacionalitzada estatunidenca Alissa Zinovievna Rosenbaum −més coneguda pel seu pseudònim Ayn Rand−, autora de la interessant novel·la de ficció i best-seller Atlas Shrugged, traduïda al castellà com La rebelión de Atlas, va néixer el 2 de febrer de l’any 1905 a Sant Petersburg i va morir a Nova York el 1982.

Ayn Rand, precursora de l'objectivisme pur.

Tot i que com a objectivista defensava l’eix individualisme-capitalisme, que atribuïa a la raó, davant el qual oposava l’altruisme-colectivisme, que vinculava al misticisme. Avui, aquestes paraules seves són ben oportunes i una mena de premonició del que ens està passant:

"Quan se n’adoni que per produir necessita l’autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que el diner flueix cap els qui trafiquen, i no pas bens, sinó favors; quan percebi que n’hi ha molts que es fan rics pel suborn i per les influències més que no pas pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, ans el contrari, son ells els qui estan protegits contra vostè; quan descobreixi que la corrupció és recompensada i que la honradesa ha esdevingut autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense cap por d’equivocar-se, que la societat on viu està condemnada."  

                                                                                             Ayn Rand (1950)

També palesen, però, que alguna cosa grinyolava en les premisses que va adoptar i que han estat tan influents en l’ideari nord-americà. (Atlas Shrugged ha estat l’obra més venuda als EUA després de la Bíblia.) La simplificació a l’hora d’atribuir l’individualisme a la raó i l’altruisme només al misticisme és equívoca, i penso que força greu, perquè menysprea l’ètica i la solidaritat: la justícia social com a l’element vertebrador que dóna equilibri i cohesió a una societat.

El col·lectivisme ja es va acabar amb el comunisme, ara toca acabar amb aquest individualisme capitalista i despietat. Si ara som on som és per l’individualisme dut a l’extrem com un valor absolut, i no pas entès com el dret individual a ser, a existir i a ser respectat.

D’aquest individualisme capitalista absolut només en pot sortir de positiu, i si hi ha sort, la caritat o bé l’ajut puntual. Per contra, de l’altruisme i l’ètica en pot sorgir una societat democràtica, ecològica i sostenible que es construeixi i progressi amb pau, justícia social i convivència. Fins i tot, un nou model econòmic més raonable...

De manera que aquestes afirmacions que Zinovievna va expressar ens fan pensar que potser no hi confiava tant en aquest individualista capitalista. Sempre n’hi ha un de més llest i encara amb menys escrúpols... El més individualista de tots! La raó no hi té res a veure amb això; senzillament és pura ambició.

Xavaller 

... setze graus de vi fort poden provocar la mort

Suposo que tots ja ho sabeu que ara fa un parell de mesos va morir a Menorca el cantautor fronterer i ocasional, i ex membre del 'Setze jutjes', Enric Barbat. Un 'rara avis' autor de cançons com ara 'Redoxon Frappé', 'El vi', 'Cabaret d'esquerres' i 'Polítics de saló'. Una de premonitòria... Pul·lulant pel ciberespai m'hi he topat i m'he posat a recordar... Heus aquí l'enllaç d'una cançó més recent: 
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=nxB0hjvEw0I#!

Apreciareu, però, que en la gravació de 'El vi', que potser sigui la cançó més coneguda amb 'Redoxon Frappé', el Barbat desafina com un condemnat. No ho recordava pas així... L'enllaç: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=nxB0hjvEw0I#!

També recordo l'espectacle 'Tango'. La Guillermina Mota estava magnífica, i el Barbat va traduir els tangos i hi cantava.

Parlant de vi fort, el poema Embriac fa així:

Entra vi bo

Dóna’m escalfor

Arrenca’m el dolor

Empeny el meu cor

Que l’enyor de l’amor

M’ha dut aquest plor

Xavaller
 

Crisi. Quan el negoci bancari és el deute...

Ara el negoci bancari europeu ja no és el préstec, sinó el deute. Per tant, els bancs ja no són bancs. Són senzillament entitats financeres que juguen i especulen per obtenir el màxim benefici amb els diners d’altri i el deute col·lectiu. Però, una part d’aquests diners −els que, premiant una gestió nefasta dels seus recursos, els bancs han rebut dels estats i del BCE perquè necessitaven liquiditat− són o, més ben dit, eren públics... Què ha passat? Com hem arribat fins aquí?

En base a les competències econòmiques i polítiques exclusives del BCE, la seqüència vindria a ser aquesta:

● El BCE és una institució que opera independentment d’intervencions polítiques; amb el dèficit democràtic que això suposa. Les seves reunions són a porta tancada.

● L’objectiu bàsic del BCE és l’estabilitat de preus mitjançant el control de l’oferta monetària i de la inflació, obviant altres aspectes de la política econòmica com ara el creixement −prefereixo el progrés−, l’atur o l’estabilitat dels tipus de canvi.

● El BCE posseeix i gestiona les reserves oficials de divises dels estats membres i promou el bon funcionament dels sistemes de pagaments a la zona euro.

● Els estats membres aporten fons en funció de les seves capacitats i d’uns coeficients al Banc Central Europeu.

I aquí és on som ara. La política econòmica que es projecta des de la UE té com a objectiu principal el bon funcionament dels sistemes de pagaments a la zona euro. És a dir que Grècia i els països de la UE que es troben en una situació pitjor puguin fer front als seus pagaments de la manera que sigui.

Cada vegada són més els que pensen que des de la UE no s’està duent a terme una política econòmica per sortir de la crisi, sinó que tan sols s’estan gestionant unes mesures, més aviat dubtoses, per evitar la fallida d’algun país membre. Però, una Grècia cada dia més pobra podrà pagar algun dia el deute?

D’altra banda, que han fet els bancs davant d'aquesta situació? Doncs, amb un cinisme i impunitat sorprenents, han agafat els diners públics que els estats i el BCE els han aportat perquè seguissin desenvolupant la seva activitat econòmica essencial de donar préstecs i han comprat deute públic, amb la garantia de la UE. Quin bon negoci!

Però, i la inflació? Ja no se’n parla, oi? I per què? Que ja no és un problema? Molts experts pensen que ho serà ben aviat. Que les polítiques que desenvolupa actualment la UE només aconsegueixen tapar el dèficit fiscal amb deute i postergar la inflació. Tot i que això impliqui el risc d’una taxa inflacionària més alta en el futur...  

 
Així, doncs, qui està causant la crisi? Quins són el responsables de la recessió actual que s’estén per Europa? Les entitats financeres que han deixat de ser bancs i caixes per ser especuladors i les polítiques mesquines i errònies de la UE.

Ja han caigut les capes daurada, platejada i, també, els colors. Ara ja es veu el llautó... I és prou evident que el model econòmic no serveix. Els bancs, tampoc. La banca ètica?

Creixement o progrés, that’s the question.

Unnim per a Bankia?

Una entitat bancària com és Bankia, que fins ara ha rebut uns 4.500 milions d’euros de l’Estat −és a dir dels contribuents− i que els experts preveuen que en necessitarà més perquè arrossega un passiu massa gran, pot entrar legítimament a una subhasta per comprar-ne una altra com ara Unnim?, que també ha necessitat els diners públics del FROB.

Bankia, com tota la resta de les entitats que han estat finançades amb diners públics, no hauria de tenir com a objectiu principal i únic el seu sanejament?, per tal de tornar com més aviat millor aquests préstecs. A més, segons les seves xifres, aquesta entitat ha obtingut l’any 2011 un benefici net de 309 milions d’euros.

D’altra banda, si una entitat que ha estat subvencionada per l’Estat, perquè necessitava urgentment liquiditat, pot participar en aquestes subhastes i assumir encara més pèrdues o passiu, això no vulnera clarament la lliure competència? Fins ara aquesta operació no seria possible. Però el govern actual del PP està preparant una llei a mida a fi que ho sigui. Això sí que és política econòmica! O potser és economia política?

Amb el deute que hem de pidolar i pagar caríssim als mercats financers també estem finançant les operacions estratègiques de la banca espanyola. O potser d’un sector d’aquesta. Perquè, segons sembla, uns obtenen un tracte més favorable que d’altres per part de l’administració central.

Cal saber, però, que el FROB s’ha de finançar i que, per llei, es pot endeutar fins a tres vegades la seva dotació pressupostària. Tot i que el ministre d’economia en pot autoritzar l’endeutament fins a un màxim de sis vegades la dotació.

És a dir, deute i més deute... I qui l’ha de pagar? Què està passant!

Xavaller

la piulada d'una noia d'Alacant

Reflexió a l’entorn de la piulada (twit) d’una noia d’Alacant que ha fet fortuna a la xarxa i s’ha convertit en eslògan d’indignats, esquerranosos i defensors de la justícia i l’ètica...

“No he votat mai corruptes, no he viscut per sobre de les meves possibilitats, no he robat. Per què ara em roben els meus drets i la meva dignitat?”

Beatriz Riera

La contrareforma o involució que actualment s’està duent a terme és tan forta i extrema que ens empeny, i fins i tot ens obliga, a tornar a lluitar pels nostres drets més elementals, per la democràcia i la dignitat de l’home. El dret a l’educació, a la salut, al treball, etc. Qui ens ho havia de dir, oi?

La viceconsellera de sanitat de la Comunitat de Madrid va manifestar recentment, en un simposi de salut pública, que “els malalts crònics no poden pretendre viure del sistema”. Malauradament, és aquest el discurs neoliberal de fons... Els qui no puguin valdre’s per si mateixos haurien d’anar a les institucions benèfiques o a les portes de les parròquies a demanar almoina, com abans.

D’altra banda, el sector dels productes de luxe ha tingut l’any 2011 a Espanya un augment de les vendes del 25 % respecte el 2010. És gairebé l’únic que creix substancialment... I la Gran Banca continua obtenint beneficis quantiosos i absorbint pas a pas les entitats més petites.

L’oligarquia financera i els mercats no en tenen prou a robar-nos!

Defensem els nostres drets!
Democràcia real!

Xavaller

un petó per la llengua

Noies catalanes parlants de la llengua comuna.

Aquí parlem català o una cosa semblant a l'occità practicament des del segle X! Encara que els primers textos anomenats literaris siguin més tardans, cap al segle XIII. Tenim, doncs, tot el dret de seguir-ho fent.
Deixeu-nos viure, cony! En castellà es diu allò de "vive y deja vivir". Doncs, au!, recoi. Malauradament, però, els qui els agrada tant manar a "España" no comparteixen aquest savi consell vital.
Però nosaltres tenim la sort de compartir la llengua catalana amb noies com aquestes. També cal dir-ho, alguns més que d'altres...
De manera que ara, en una segona fase, us proposo passar a l'acció fent Un petó per la llengua! Cadascú ha de gaudir, com a mínim, un petó amb llengua per la llengua amb la seva parella o qui estigui disposat a compartir-lo. Petoners i petoneres... Au! A besar-se!

No és cap miratge...

La viceconsejera de Sanitat de la Comunidad de Madrid, Patricia Flores (PP), es va preguntar l'altre dia si té sentit que un malalt crònic "viva gratis del sistema" (glups!, un silenci ben llarg...).
Un neonazi com José Ignacio Wert (PP) és el nou ministre d'educació, cultura i esport. Es tracta d'un personatge que ha estat col·laborador habitual en mitjans neofeixistes, que defensa l'autoritarisme com a model pedagògic i d'ordenament social, que pensa que el moviment del 15M són "farinetes d'anarcocomunisme illetrat" i que també és defensor de la tauromàquia com un valor cultural inherent i inviolable de la seva Espanya indissoluble que creu que cal blindar. 
Encara que alguns, massa −sobretot, des del govern de la Generalitat (?)−, s'encaparrin a disfressar-ho, avui som aquí. I demà?
Què volen aquesta gent! Cal fer alguna cosa, oi?