narracions i contes

La idea, d'autor anònim. Foto Terevier.

Conte curt

El Bes. Auguste Rodin.

Ella tenia llavis de pinzell. Ell tenia llavis d'aquarel·la. En un encreuament de dos carrers van coincidir tots dos. Allà, en aquell punt del temps i de l'espai, es van quedar mirant-se molta estona. (El narrador respira profundament.) De sobte, impulsats per un ímpetu pictòric, van acostar les cares i es van fer un petó. En separar-se, tenien tots dos un somriure pintat als llavis.

  d'autor anònim

Contedós


Primera part

En Ramon i la Boira, ‘els tres porquets’ i…

Anàvem tots tres xino-xano cap al casalot de l’Espina-rossa. Deurien ser no gaire més de les nou del matí d’un divendres grisós. I bufava vent fresquet del nord-est...

Un cop que vam haver deixat el dolmen a l’esquerra, iniciàvem la baixada  ̶ en primer lloc, per un sender prim i sinuós i, després, pel camí ample ̶   que ens duia cap a la rasa.

Ja erem al camí ample, i feien acte de presència els pins esberlats, els rostolls i les restes de llenya fruit de les destrosses del temporal de neu, glaç i vent d’ara fa tres anys, que encara el fan palès avui. 

Sempre que hi passo penso que faríem bé de venir-hi a recollir-los. A més d’una bona neteja, en trauríem profit.

Després de creuar la petita rasa, d'uns quatre o cinc pams, anàvem seguint el camí que transcorre, per l’altra banda, en paral·lel a la pista que du cap a La Xera, El Cisquet i fins a casa.

Depassat el vell casalot, el camí inicia un petit pendent, just sota cal Trist, i ens mena a la pista que ja hem esmentat, ara asfaltada fins al dolmen de La Xera. 

El Ramon, l'enamorat.

De sobte, el Ramon  ̶ que gairebé segur no se’n diu ̶  es va aturar. Hieràtic, alerta, orelles amunt ben perfilades, tot mirant fixament cap a la dreta. Semblava gairebé que posés. La Boira, que és més petita, primer l’observava i, després, va adoptar pràcticament la mateixa positura, per no dir que era idèntica.

D’entrada, no veia que res justifiqués aquell interès sobtat i persistent. Però… entre les bardisses, vaig poder distingir una mena de gosset… O no? El bitxo semblava més aviat rosadet...

Òndia! N’hi ha dos més al davant que ara creuen el camp. Són dos porquets? No m’ho puc creure! I ara surt l’altre  ̶ el que havia vist primer ̶  al darrere, d’entre les mates,. En són tres! I tots tres creuen el camp. ‘Els tres porquets’!, visió solsonant*.

El vent bufava de cara i per això no ens van poder clitxar abans. Quan finalment van detectar l’olor nostra, van evitar-nos tot fent marrada per la dreta, i ara eren just al darrere... Ves que espavilats!

La Boira escolta.

D’on deuen haver sortit?, vaig preguntar als meus companys de passejada. No són pas porcs senglars. Potser s’han escapat d’una granja... El Ramon i la Boira em miraven, ben estranyats tots dos. De vegades fan veure que m'escolten. Aquest cop, però, no s'hi van esforçar gaire  ̶ per no dir gens ̶  i van seguir a la seva.

A la comarca en què segons diuen 'el Sol sona', o hi podria sonar, aquests tres porquets havien aconseguit escapolir-se d’un destí culinari funest ̶ ̶ si més no, ara per ara; no hi ha res de definitiu a la vida! ̶ , i iniciaven una vida possible com a éssers animals lliures a la Catalunya central...

Carrer de Solsona.

* És prou evident que els qui són fills/es de la comarca en què 'el Sol hi podria sonar' quan surt (és a dir, del Solsonés), i sobretot els/les nadius/es del seu cap de comarca, podríem anomenar-los/es solsonants o solsonantes, oi? 

Segona part

La banda dels 4

Iniciava un pèl tard aquell dia tardorenc d’un octubre encara estiuenc. Després d’esmorzar les tres galetes integrals, ni una més, i de prendre un cafè amb llet, ni un més, vaig baixar les escales i sortir fora. Eren les nou tocades.

Just acabava d’obrir la porta, que tanquem d’un temps ençà perquè els cànids no se’ns instal·lin al sofà de baix, i... Apa! Ja hi som tots! La banda del 4 completa + 1, jo. 

Arribats en aquest punt toca fer les presentacions, i en primer lloc he de dir-vos que la banda la formen la Flapi i el Ramon, parella de fet, i la Xica i la Boira, mare i filla respectivament.

 ... Què fa la reina?

La Flapi, una joveneta molt cobejada.

Tots quatre em van envoltar saltironejant. La joveneta de la foto, la més excitada, va recolzar les dues potes del davant gairebé a la meva panxa i, després, es va posar a fer el tirabuixó que li és típic. Ja és sabut que quan la Flapi està contenta…

Amb algunes dificultats, perquè les giragonses dels meus amics quasi no em deixaven caminar, varem començar finalment la passejada. Sense jo decidir res i ni tan sols pensar-ho, vaig observar que la Flapi prenia la iniciativa i corria camí enllà cap al dolmen de la Xera. El canvi de temps, amb la davallada momentània de les temperatures, i el sopar copiós que ahir la nit els havíem donat a tots quatre li havia fet pujar l’adrenalina. Era feliç, eufòrica, euforitzant.

Al cap d’una estona vaig començar a experimentar una sensació que ja he tingut altres vegades, però aquest cop era més intensa. Com si estiguéssim jugant al joc del que fa el rei. La Flapi n’era la reina i anava cuita corrents de dreta a esquerra, endavant i endarrere. 

Tots n’estavem pendents −l’enamorat Ramon força més− i la seguíem. Cal dir-ho, ells amb més convicció que jo... De sobte, va sortir com esperitada. Ells tres se n’hi van anar al darrere, ‘espitosos’. El Ramon, primer, i la Boira i la Xica també! Això d’avui és rellevant, vaig pensar.

La Boira.

El Ramon i la Flapi són els més grans pel que fa a mida i corpulència, però també els més joves. La Boira, tot i ser la més menuda, sempre s’esforça per ser a totes. L’astúcia i l’enginy són el seu fort. Però sa mare, la Xica...

La Xica.

La Xica, tot i que ningú no
ho sàpiga encara −m’ha demanat que en guardi el secret, però us ho dic només a vosaltres−, va sortir desdibuixada d’un quadre impressionista, segurament, una nit de tempesta. També podria formar part d’una escena rococó. O d’un Toulouse-Lautrec, potser?

No he pogut esbrinar ben bé encara com va anar, tot i que m’ho imagino. Prometo dir-vos-ho quan ho sàpiga del cert. Si bé ara i aquí us puc avançar que crec que l’esglai que aquell estrèpit eixordador va causar-li la va foragitar per sempre més dels llimbs on era llavors. 

Potser per això ha anat cultivant aquest aire, entre elegant i decadent, una miqueta ‘florero’. Però l’edat no perdona ni les gosses i, darrerament, els seus roncs apneics i alguna altra petita deixadesa li han fet perdre atractiu; el seu sex-appeal caní ha minvat. Tot i així, aquell dissabte també corria, pujava i baixava com mai no recordo haver-la vista abans.

Fins i tot jo em vaig encomanar aquell optimisme. Perquè, no us ho he dit, oi?, però quan la Flapi està contenta... 

Els nostres passos, mentrestant, ens duien novament −jo també saltironejava− cap al casalot de l’Espina-rossa, posseïdor del millor hort del país*, i un dels nostres fars i referents quan voltem tots cinc.

Un cop depassat el dolmen, la filla de la Puça va orientar el morro cap a la drecera que enllaça una mica més avall amb el camí que baixa cap a la rasa. Captà de seguida que jo volia anar per allà i s'endinsà àgil entre el boscam. Tots al darrere!

Com que feia fresca i baixada, uns minuts després ja saltàvem la rasa, gairebé sense aigua per la sequera dels dimonis...

La Flapi em mira interrogant.

La Flapi anava encetant itineraris tan bon punt descobria un rastre de senglars, d’una llebre, d'un conill, d'un talp o bé d'un ratolí de bosc, i fins i tot d’una perdiu...  Sempre ho ha fet. La Puça, sa mare que ja no és entre nosaltres, li’n va ensenyar.

Sovint desapareix seguint-los, fins que se n’avorreix i llavors torna lleugera per posar-se un altre cop al capdavant... Aquell dia, en tornar d’un dels seus itineraris, ens va passejar pels nassos el seu trofeu: un talp petit o un ratolí. No ho vaig poder distingir...

Caçadors...

Feia una estona que havíem començat a sentir els lladrucs d’una partida de caça i això els havia posat en alerta, tirant a intranquils. Potser també jo n'estava una mica? De sobte, tots quatre es van posar a lladrar, situats l’un al costat de l’altre en bateria davant unes bardisses: caçador camuflat i amagat? Doncs sí. 

− S’han espantat −em va dir l’home.

− Segur. No s’ho esperaven −li vaig respondre.

− En trobareu algun altre més endavant, de caçador, i potser també algun cotxe −m’informà.

− Aniré xiulant i cantant, doncs −li vaig dir−. Que vagi bé!

 

Xiular i cantar... Gairebé no vaig deixar de fer-ho fins que vaig ser un altre cop a casa.

La Xica, i la Boira al fons.

Tot i que sí que escoltàvem clarament els lladrucs i xiscles de la bandada de gossos, que venien de la fondalada. En tot el trajecte fins que varem arribar al casalot de l’Espina-rossa no ens vam trobar ningú. O potser no el varem saber veure...

La porta era oberta i de segur que hi eren, però de dins no en va sortir ningú. L’hort estava magnífic. Unes mongeteres exuberants, enciams, escaroles, tomaqueres que encara presumien de força tomàquets, cebes tendres, alls. Un parell de perers tardans lluint peres. Cert, una tardor estiuenca com aquesta hi ha ajudat força... 

I varem seguir tots 4 + 1, doncs, el nostre camí. Al cap d’uns centenars de metres ja es començava a albirar la teulada de cal Trist, coronant aquella roureda que embolcalla la muntanya, a la nostra dreta.


Carretera i...

En arribar a l’asfalt, vaig tenir la idea brillant d’agafar la carretera que mena cap a Grèvol −tot i que realment és un camí rural asfaltat− i tornar així per un altre lloc. És a dir, pel camí de terra que solem agafar quan volem anar cap a Toldrà.

Ciclistes i automòbils velocistes poden ser un problema greu quan hom camina per una carretera amb tots els integrants de la banda dels 4, i és el + 1. Tot i que cal dir que la prova es va poder superar sense gaire entrebancs. Tan sols van caldre uns quants crits quan s’apropava un cotxe o sobretot un ciclista, que no els havia fet res, però al qui tots quatre s’obstinaven a repudiar i fustigar vehementment. 

Un dos tres, salvats! He de reconèixer que vaig tenir aquesta sensació d’alleujament quan per fi varem arribar al desviament i ens vam poder inserir ràpidament a la pista terrosa que significava el retorn cap a la masia per un camí menys concorregut per velocistes de tota mena.

El Ramon descansant a l'era.

Me’n vaig adonar llavors que ja feia estona que na Flapi no seguia rastres i que l’objectiu principal dels quatre era −morro amunt, assenyalant l’itinerari més recte possible− tornar cap a casa, veure aigua de la galleda i jeure a l’era. Tot esperant que els caigués alguna cosa per menjar... No semblava una idea gaire treballada, però tampoc era pas forassenyada. 

Tornada, ginys diversos i perill

Com que la tornada la feiem a bon pas, plàcida i tranquil·la, vaig centrar-me a contemplar ginys traçadors de rectes blanques que voleiaven sobre un fons blau. Amb el perill que això implicava d’acabar també jo condecorat amb algun senyal o record blau.

El perill, però, va arribar d’una manera imprevista i no gaire sobtada, certament. En primer lloc, tractors perfumadors escampadors d’adobs diversos van venir a trobar-nos, anunciant-se amb una gran polseguera, per compartir amb nosaltres els seus efluvis i essències.

Un parell de quilòmetres després −és a dir més endavant, i ja ben a prop del nostre punt de destí-retorn−, quan érem a tocar del dolmen de La Xera, un representant típic dels velocistes motoritzats empolsadors ens va atrapar dins el seu núvol polsós. Mentre ell anava tancat dins el seu escafandre antipolsós i empolsador. Genial!

Finalment, després de creuar rases que semblaven pixadetes −la sequera dels dimonis!−, de sortejar i escapolir-se dels caçadors camuflats i de sobreviure a l’atac de ginys diversos guiats per tractoristes generosos i velocistes diversos −tot ells empolsadors−, la banda del 4 + 1 tornava a ca la Cileta. Sanes i estàlvies elles tres, i un parell sans i estalvis també.

tercera part

Dalt d'un pi

Aquell dia érem a prop, gairebé sota la casa. Només volia agafar una mica de llenya petita per encendre l’estufa i havíem pres el camí de baix. En girar un revolt, el Ramon va arrencar a córrer a tot gas. Aquest cop la Flapi corria al darrere seu, sense mostrar massa interès.

No gaire metres més enllà me’l vaig trobar dret, tot allargassat en vertical i recolzant-se en aquell pi gros. Rossegava l’escorça amb una fal·lera quasi febril, de tant excitat i emprenyat com n’estava.

Jo no entenia aquella excitació seva tan sobtada, i encara menys la indiferència que la sexy-dog de la contrada palesava.

Era marronós i més fosc que aquest.

Vet aquí que en aixecar el cap per mirar enlaire vaig veure, damunt la branca més alta, una esquena exageradament convexa ben recoberta de pels de punta i, més a la dreta, unes orelles curtes però punxegudes.

Aquell cos hieràtic, mimètic, no es movia ni respirava, gairebé; era allà dalt, a la copa. Un gat mesquer jove i no gaire gros, amb un pelatge entre gris fosc i marronós, desitjava que tot allò passés ben ràpid...

Vaig creure que certament era el millor, i amb un au, vinga! emfàtic n’hi va haver prou.

Al cap d'una estona, i després de recollir uns quants troncs i pals secs −que portava com podia perquè no havia dut res per arrossegar-los o per fer un farcell−, pensava que hauria d’empescar-me'n alguna per tal que m’ajudessin una mica.

Viuen bé aquests! No m’ajuden mai a dur llenya ni a buscar bolets. I a sobre em miren sorpresos. Com si fos jo el qui fa coses estranyes...

−Quina vida més gossa...

Xavaller 



 
Benvinguda a un teclat nou


Ei, com anem!

Comprovo que força bé. El tacte que tens és ben agradable. Sembles bastant capaç i multifuncional i, la veritat, amb tu m’hi trobo força còmode.

A més, estèticament et veig una mica diferent dels altres. Així com un pèl més brillant, no creus? Però sense caure en la “xabacaneria”, eh! No et pensessis que és una crítica envers el teu look.

Crec que he pres una decisió ben encertada en escollir-te; allà, perdut en una pila. I saps què penso? És com si ens coneguéssim de sempre. A tu no t’ho sembla? No t’hauré vist abans en un altre lloc?

Ah! Ja sé qui em recordes. Ara fa uns anys, jo era molt aficionat a allò que aleshores se’n deia Hi-Fi. I dins el meu pelegrinatge per aquella –diguem-ne– disciplina vaig escoltar, i descobrir –a un Sonimag–, uns altaveus que, ara comprenc, devien ser parents teus. Perdó, més aviat parentes, doncs tothom les anomenava, amb gran respecte, les caixes acústiques Advent.

Però, ben segur que ja ho saps, ara ningú en sent a parlar. Van arribar aquelles noietes menudes i bufones. S’adaptaven a tot i es vestien de qualsevol color per tal d’agradar i integrar-se a l’entorn. Tenen menys classe, tot i que, segons diuen, són més funcionals i –deixem-ho clar– es vénen a millor preu. Les teves parentes van haver de sentir-se a dir –quina barra!– que si eren massa grosses, que si ocupaven massa espai, que si no s’adaptaven a l’estètica del moment –que requeria un cert minimalisme malentès– i coses ben pitjors....

Ningú es va preguntar –és ben curiós–  si sonaven millor. Doncs d’això es tractava, no? Disposar d’una caixa de ressonància més gran no sembla pas cap delicte, oi? (Com si ho fos!, tu.) I potser ens doni un so més real... Els greus, ben segur. Encara que es veu que aquesta és una qüestió secundària.

En resum, que estic encantat de conèixer-te, noi. Ah! I abans que no me n’oblidi. Si tens l’ocasió de saludar a les senyoretes Advent –ara ja duen ser unes iaiones–, els dones records i, sobre tot, digues que no les oblido.

Amb tu, ja ens anirem veient.     


  Xavaller