El govern de la Generalitat, el Parlament i els ‘indignats’

La coalició dels partits que ara ens governen des del Palau de la Generalitat va ‘derrotar’ a les urnes el tripartit d’esquerres (PSC, IU-EU i ERC). Tot seguit, el van substituir per un altre, de dretes, format per UDC, CDC i PP (a l’ombra). D’això es tractava... A l’Ajuntament de Barcelona aquest tripartit ja és un fet, i el PP remenarà les cireres a la Diputació, poca broma. Si algú encara no hi veia prou clar, ara ja sabem quines són les afinitats de cadascú.

No en dic el govern de la Generalitat, sinó  els partits que ara ens governen, perquè penso que no és ètic des d’un punt de vista democràtic, ni eficient des d’un punt de vista de la gestió pública, que una nova majoria s’atorgui la representativitat de tot el país i comenci a desmantellar l’obra de govern construïda per la majoria anterior, que ara ja no ho és, però que en vots encara representa a gairebé l’altra meitat dels electors.

La representativitat del poble català la té el Parlament i no el Govern. Per tant, les dues majories existents, la de dretes que governa ara i la d’esquerres que ho feia fins no fa gaire, han de consensuar les seves propostes si veritablement volen que el poble, el seu possible electorat, se’ls prengui seriosament.

El missatge que ara ens està donant la ‘classe política’ és “Quan governem nosaltres −els que ho fem bé, els bons−, hem de desfer el desgavell que han generat els altres i dur a terme el nostre programa. Cal doncs que imposem, mitjançant la majoria que ens dóna suport, les nostres tesis al Parlament”. I aquest missatge és vàlid per a totes dues majories possibles, la de dretes i la d’esquerres.

Això és democràcia? Evidentment, no. És eficient? Tampoc. Algú es pot imaginar una empresa, pública o privada −tant li fa−, que en funció de la correlació de forces al consell de direcció canviï radicalment cada quatre anys l’estratègia i els objectius de l’empresa? En aquest context, una directriu semblant a la llei òmnibus seria impossible.

D’una banda, els polítics actuals han contribuït, amb les seves corrupteles, desídia i una falta d’ètica inversemblant, al fet que avui la democràcia gairebé sigui paper mullat, i que només serveixi per repartir-se el poder entre dues forces cada cop més semblants i més submises amb l’statu quo. S’han allunyat del carrer i de les persones que els podrien de votar i, per això, les qui participen als comicis cada vegada en són menys. No sembla, però, que això els preocupi gaire.

Ara, han d’escoltar el poble i les propostes que se’ls fan per regenerar la democràcia i per curar-la, perquè està malalta. Del fet que la democràcia avui sigui a l’UVI, ells en són responsables i còmplices, i els pertoca fer autocrítica. També han d’entendre que no es pot il·legalitzar ni demonitzar el descontentament ni la desafecció que palesen un sector actiu de la ciutadania.

Tampoc és gaire ètic adoptar el paper de víctimes i de salvadors de la democràcia, quan potser ja no els correspon perquè no se’l mereixen, senzillament. Els polítics no són la democràcia, sinó que en són els servidors; encara menys els qui actuen com a figurants d’un sainet de mal gust que se’n fot de l’espectador; és a dir del poble sobirà.

Els indignats també han d’entendre que els calen complicitats. Les complicitats es generen amb les actituds constructives, donant propostes i alternatives per al debat. Això permet sumar actius al moviment, que ha d’evolucionar. Crec que, si no és així, el moviment desapareixerà. D’enemics no n’hi falten...

Però l’assetjament del Parlament i l'agressió als parlamentaris no hi té lloc en aquest full de ruta. El Parlament és i ha de ser inviolable, i els brètols no hi tenen cabuda en el moviment dels indignats. 

Arribats en aquest punt, també cal fer esment del dispositiu lamentable organitzat pel departament d'Interior. Negligència o estratègia sibil·lina? Curiosament, mentre diversos parlamentaris i fins i tot el president de la Generalitat tenien problemes seriosos per accedir al Parlament, perquè uns brètols els ho impedien, el senyor conseller d'Interior Felip Puig hi arribava amb helicòpter. 

Ben segur que en casos determinats caldrà fer caure un govern per la seva mala praxis. Legítim. Llavors els membres del Parlament n’hauran de recolzar un de nou o bé s'hauran de convocar noves eleccions. Els comicis esdevenen aleshores el moment central, si més no, de participar en democràcia, i se'ns poden plantejar diverses alternatives. 

A la desesperada i com a càstig, votar massivament en blanc o cercant el vot nul. (Però aquest vot de càstig −en blanc, per exemple− caldria que es comptabilitzés, i els escons que li pertoquessin a la cambra restessin buits.) 

Però si es volen canviar les coses per millorar-les, penso que caldrà crear un partit nou o bé una 'entesa' o plataforma que forci un canvi de les regles del joc, a la recerca d'una democràcia més representativa i participativa.

Es fa imprescindible una llei electoral amb llistes obertes i tot un seguit de canvis. Com ara lleis consensuades i aprovades per majories àmplies, i de més llarg recorregut (educació, sanitat, etc.), lleis justes que regulin les operacions d’enginyeria financera i borsàries i que les fiscalitzin, l'abolició dels paradissos fiscals...

Con deia en Joan Barril a El Periódico (18-6-20011), “A la ciutat i al món hi ha un problema, però segons sembla el verdader problema és que la gent es queixi amb males maneres d’aquest problema. Al cap i a la fi, els desnonaments i les càrregues policials són autèntiques mostres de la política versallesca i galant...”

Indignem-nos activament; és a dir, participant i construint.

Xavaller