del Tribunal ja han dictat
la seva resolució:
“És evident, cosa clara,
que no s’até l’Estatut
a les normes i principis
d’aquesta llei de l’Estat
que en diem Constitució.
El que voleu no s’ajusta
a allò que marca el patró
Per tant, el voler del poble
en nom de la democràcia
es queda en paper mullat”.
Quina perversa fal·làcia!
I la voluntat del poble,
retallada i escarnida,
es retorna al remitent.
No ens queda cap més sortida
que esdevenir independents.
Si els caps d’aquest tribunal
en lloc de pensar envesteixen,
actuar de braus es mereixen
a la “fiesta nacional”.
Si no em deixes ser el que sóc
i tallar-me vols la llengua.
Tu que de mi sols vols ‘pasta’,
què cony dius de Mare-Pàtria?
Tu per a mi no ets ni madrastra!
La meva nació degrades
fent-ne regió del nord-est:
i és que el rucs moltes vegades
van pixant fora de test.
Saber la llengua és mon deure
que es parla a casa el veí?
I la meva no ha d’aprendre
aquell que ve a viure amb mi?
Quin tripijoc més barrut!
En versió modernitzada,
la llei vella de l’embut.
M’heu tocat el voraviu:
Sé el castellà: t’ho pots creure!
Si vols me’l pots preguntar…
Però si sóc a casa meva
–i qui diu casa, país diu–,
mai no el penso utilitzar.
Paròdia de democràcia
que proclama iguals en drets
a tots, ja que tots viatgen.
Doncs, mira, no hi veig la gràcia;
que es veu que per a tu no compta
que en aquesta romeria
siguem cavalls o genets.
Vas fent del teu “tanto monta…”
paradigma d’igualtat.
Però, analitzant bé el muntatge,
hi ha qui munta i qui és muntat.
Un modèlic engranatge,
prodigi d’enginyeria,
tot plegat ha esdevingut
any rere any i dia a dia.
A cor i a una sola veu
conjuguem tots un sol verb:
“tu fots, vosaltres foteu,
tots nosaltres… ben fotuts”.
Quin tripijoc més superb!
Com hi ha món! Que en sou d’astuts!
D’aquest verb que, dia a dia,
m’obligues a conjugar
te’n diré el futur perfecte,
que el tinc molt ben estudiat:
“Un dia trencant lligams,
veïns meus, comprovareu
que aquests qui avui menyspreeu
demà hauran fotut al camp”.
Si al tema de l’Estatut
s’hi suma el finançament
no costa gaire de veure
el que resulta evident:
Voleu que siguem cornuts
i a sobre us paguem el beure.
Si us passa mai pel magí
convocar-me a un plebiscit,
pidolant el meu sí
per retocar allò que calgui
d’aquesta Constitució
perquè pugui regnar a Espanya
la néta del rei Borbó,
que us quedi ben clar des d’ara
que no penso moure un dit.
Des d’ara ja us dono el no:
Tranquil·lament des del llit
votaré per l’abstenció.
Se me’n fot, al capdavall.
T’ho juro: tant se me’n dóna
que qui segui al tron d’Espanya
i se’n cenyeixi la corona
sigui un rei o bé una reina,
una sota o un cavall.
Que amb la baralla espanyola
fa temps que no hi vull jugar.
El que ‘em raca’ és la despesa
que entre tots hem de pagar.
Endavant la retallada!
Som ciutadants obedients,
de segles amics dels pactes,
i hem entès bé la lliçó.
Catalans, anem per feina:
Si cal retallar, es retalla.
No els agrada l’Estatut?
No els en presentem cap més.
Se’ns diu que li sobren lletres?
Traiem-li les del final:
la U i la T a can pistraus.
I diem-los ras i curt:
Ja no volem l’Estatut
i hi renunciem de bon grat.
Acceptem la tisorada
i ens “conformem” amb l’ESTAT.
EB n’és l’autor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada