Economistes, polítics i altres cínics

Cal dir, d’entrada, que ja veníem d'altres falsedats i enganys. L’oli d’oliva va ser, durant un temps, dolent per a la salut. Els motors dièsel tot i ser més cars consumien si fa no fa el mateix, i aquest carburant era força més barat; per tant pagava la pena assumir un cost afegit en la compra d'un vehicle dièsel. L’energia nuclear era la més neta i barata. L’escalfament global era un invent dels ecologistes torracollons contraris al progrés. Fa quatre dies com qui diu la crisi econòmica no afectava a Espanya. La situació financera no era un problema. La banca espanyola era exemplar i complia amb totes les garanties i requisits gràcies a l’eficient tasca del Banc d’Espanya. Els bons del Tresor eren sinònim de solvència i estabilitat. Les caixes eren solvents. L’euro era la moneda més forta...

Eren dos polñítics satisfets.

Però el temps passava inexorable mentre uns quants conspiraven globalment per anar canviant, a poc a poc i davant la indiferència  o submissió de la major part dels polítics, les coses de lloc. Ara, quan la situació és prou evident i dramàtica, i els vents i les tempestes s’han desfermat, constatem que hi ha tot un seguit d’aspectes en què ni economistes ni polítics no volen entrar-hi perquè, senzillament, es posarien en evidència. Els uns pel que predicaven fins ara i els altres per l’omissió interessada. 

Opa hostil sobre l'euro: EurOpa.

El neoliberalisme i la desregulació −perquè hom sabia que els mercats es regulaven sols...− ens han dut fins aquí, i han fomentat aquest endeutament brutal a la zona euro.  Això sí, amb els homes de Goldman Sachs sempre al capdavant, remenant les cireres...

El deute sobirà a la UE.

El cinisme més flagrant es posa de manifest quan, mentre anem tots a batzegades per la mar brava de la crisi del deute −patint l’atur, la manca de crèdit, les retallades en serveis bàsics i en drets, etc.−, alguns líders de pa sucat amb oli ens ofenen dient que la responsabilitat no hem de buscar-la entre els  dirigents polítics i els de les grans corporacions que, com a mínim, van errar. Els culpables són els incauts que se’ls van creure, i que han anat estirant més el braç que la màniga fins no fa gaire i amb diners prestats. “Això ara s’ha acabat. Que paguin, doncs”, ens diuen.

Cal dir, però, que aquesta lògica no funciona quan els qui malbaraten són polítics i ho fan amb recursos públics. Aeroports fantasma, infraestructures sobredimensionades de tota mena (pavellons esportius, auditoris, etc.), finançament il·legal de partits o corrupció pura i dura (casos Gurtel, Palau de la Música, Palma Arena, l’operació Pretòria, etc.). Tampoc és així quan els gestors d’algunes grans companyies o corporacions s’embutxaquen allò que no els pertany. Ningú torna aquests diners. Com a molt, uns anyets de presó i a gaudir del patrimoni arrabassat.

Ara arriben les eleccions generals. Els partits polítics majoritaris juguen a les tites per tal de repartir-se certes prerrogatives i prebendes, però poc poder, davant l’aquiescència dels seus electors  embadalits pels mitjans i convertits en comparses ingenus d’una opereta que els du a la merda. Perdoneu-me l’expressió. Els uns diuen que tot és culpa dels altres que són uns ineptes, i a l’inrevés. Els qui han hagut de capejar el temporal perden el poder i els qui es trobaven ‘sortosament’ a l’oposició guanyen. No cal presentar programes ni res, només llençar eslògans. Total, si les decisions les prenen uns altres...

La política fa massa temps que és en una mena d’excedència molt ben pagada. Molts no tenen cap rubor a dir que l’economia els mana. "La situació és aquesta, i  això és el que hi ha. Aquest és el pà que s'hi dóna. Per tant, hem de retallar per aquí i per allà..." No hi pinten res!, doncs. I ara més d’un espera que siguin els mercats mateixos els qui posin una mica de seny en tot aquest garbuix perquè el ‘tinglado’ no s’ensorri.  Els homes de Goldman Sachs també són ara al pont de comandament ...

Els mercats, els prestamistes, ens marquen el pas.

Si els qui manen de veritat no tenen cap mena de consideració envers els polítics de segona fila que actualment encapçalen els nostres governs, creieu que ens podem considerar encara països democràtics? Hi ha uns senyors que se senten i se saben més forts i poderosos que no pas els presidents i els caps de govern dels estats. Aquesta és avui la realitat, que la classe política accepta i, per tant, tots assumim.

Per posar un exemple, el que actualment està passant amb el preu dels combustibles és paradigmàtic, i un altre exemple d’engany i de cinisme. Abans de dir-nos que els mercats es regulaven sols, també ens van dir que l’oli d’oliva era dolent per a la salut o que havíem de comprar cotxes amb motors dièsel perquè consumien més aviat menys i era un carburant més barat.... Quan la flota de vehicles dièsel ha esdevingut majoritària han anat apujant-ne el preu fins que ha superat el de la gasolina.

Per tant, si un dia no podem pagar el llum i per no anar a les palpentes per casa hem de veure’ns-hi amb espelmes. Que ningú se sorprengui si al cap d’un temps les espelmes són ENDESA o IBERDROLA, o bé s’inventen un impost nou que gravi aquest tipus d’energia, etc., per tal que la factura de subministrament d’espelmes acabi costant el mateix que la de la llum.  

Es tracta, únicament, d’exprimir totes ‘les mamelles’ que es trobin i que es pugui, fins que s’esgotin, i de vendre el que se n’extreu com més car millor i, si pot ser, a crèdit. 

La política on és? L’Estat democràtic on és? I el paper de la UE? Els mercats els van segrestar. Els homes dels Sachs són ara els amos...

Xavaller