El “punt de no retorn”

Com m’ha dit, en un correu-e, l’amic que m’ha fet arribar aquest enllaç, “Nosaltres no consumin, engolim!”. Cert. I no es gaire tremendista ni exagerat dir que ens anem apropant al “punt de no retorn”. La humanitat ha deixat de pensar en col·lectiu, de preveure... I, per tant, de ser.

En l’era de la globalització, els uns van cofois dalt d’un tren que passa ben ràpid, mentre els altres qui ho veuen −un pèl ingenus, també cal dir-ho− ("Oh! Mireu-lo!") volen pujar-hi com sigui. Passa que el tren veloç és de via única, i la via s’ha d’anar allargant i allargant constantment cap endavant per tal de poder prosseguir el viatge cap enlloc.

Perquè tothom ha de saber que ara, per a la humanitat, viatjar ràpid envers el futur i no aturar-se, si és possible, és allò veritablement important. No ho seran pas els passatgers mateixos, i encara menys tot allò que durant el viatge amb el tren veloç va quedant enrere. Doncs ja és passat.

... Fins que el tren veloç s’estimbi o bé s’acabi el combustible i, al capdavant, la màquina s’aturi definitivament, en aquell “punt de no retorn”.

Xavaller