El sistema capitalista vers el col·lapse? Un retorn a l’absolutisme

Això és el que sembla. La deriva que ha pres el capitalisme al segle xxi està enverinant les societats modernes i el món sencer. La crisi del deute ha esdevingut un gran negoci per les minories més acabalades, i alguns espavilats sense cap mena d’escrúpol estan duen el capitalisme clàssic cap a una mena d’absolutisme capitalista financer.

El moravià Joseph A. Schumpeter.

D’entrada, seguint la lògica capitalista, estaria més d’acord amb Joseph Alois Schumpeter quan afirmava que “l’empresari és un agent del progrés” (evidentment que pot ser-ho) que no pas amb Adam Smith, defensor a totes de la norma suprema “competència és a capitalisme com monopoli és a distorsió”. Encara que avui sembla evident que tan l’un com l’altre han quedat desfasats pel curs dels esdeveniments.  

L'escocès Adam Smith.

D’una banda, l’empresari ja ha deixat de ser “un agent del progrés” (Schumpeter) perquè el gran capital financer ha vist que podia prescindir-ne. Si l’empresari petit i mitjà no té crèdit, els sectors de l’economia més rendibles on desenvolupa la seva activitat i negoci acabaran finalment a les mans de les grans fortunes (grans corporacions i entitats financeres, grans empreses que gestionen tot tipus de serveis, xarxes de distribució, grans cadenes de supermercats, franquícies de tot tipus, etc.). 

De l’altra, el capital financer −aquest gran poder absolut− ja no defensa la competència (Smith), i sovint li està bé el monopoli perquè no li crea pas cap distorsió. En tot cas qui distorsiona és la societat, que tan sols ha de pagar, comprar i callar... L’absolutisme capitalista financer creix i s’expandeix arreu −créixer és l’únic objectiu, el dogma−, mentre que tota la resta de la societat minva i va cap avall, sotmesa i vençuda.

Això és un cul-de-sac i ens du al col·lapse. És la perversió del sistema, que ja hi tenia inclinació i ho duia als gens. Tot es ven només perquè algú, més poderós, ho pugui comprar. Mercat del deute: es ven deute −és a dir, dèficit−, s’hi fa negoci i es posterga la inflació per més endavant. Algú ho pagarà... Mercat del dret d’emissió de contaminants: es venen els drets contaminants, fraccionats en quotes. El més poderós n’adquireix més, a canvi de petits gestos que maquillen la realitat: que se segueix contaminant.

En lloc de progressar i d’avançar, ajornem. Ja us ho trobareu! Ja s’ho faran! ... Ah! I l’últim que apagui el llum!, si encara hi ha corrent... És a dir, col·lapse i no future, com ja avançava el moviment punk als anys setanta del segle passat.

Embut social.

De manera que, si no volem passar per l’embut i escolar-nos per aquest desguàs, a tots aquests espavilats que −amb les butxaques ben plenes− ens duen un altre cop a la misèria de l’obscurantisme i l’absolutisme els hauríem de respondre allò tan català de Ja ho trobarem!

El deute, que és fonamentalment conseqüència d’un dèficit fiscal que han causat els polítics amb les seves decisions i els seus deliris, ha esdevingut finalment un negoci per a usurers i un abús. Per tant, ara, o bé es negocia amb un interès baix i raonable o, senzillament, Ja ho trobarem!

Xavaller

----------------------------------------------

A l’entorn d’aquestes qüestions, crec interessant donar un cop d’ull a les formulacions d’Immanuel Wallerstein... The Modern World System 4, i seguir blocs com ara no le digas a mi madre que trabajo en bolsa de l’economista Paco Álvarez, publicacions com ara Le Monde Diplomatique, attack tv, les conferències de l’Arcadi Oliveres...