Com m’ha dit, en un
correu-e, l’amic que m’ha fet arribar aquest enllaç, “Nosaltres no consumin, engolim!”.
Cert. I no es gaire tremendista ni exagerat dir que ens anem apropant al “punt
de no retorn”. La humanitat ha deixat de pensar en col·lectiu, de preveure... I,
per tant, de ser.
En l’era de la
globalització, els uns van cofois dalt d’un tren que passa ben ràpid, mentre els altres qui ho veuen −un pèl ingenus, també cal dir-ho− ("Oh! Mireu-lo!") volen
pujar-hi com sigui. Passa que el tren veloç és de via única, i la via s’ha d’anar
allargant i allargant constantment cap endavant per tal de poder prosseguir el viatge cap
enlloc.
Perquè tothom ha de saber
que ara, per a la humanitat, viatjar ràpid envers el futur i no aturar-se, si és possible, és
allò veritablement important. No ho seran pas els passatgers mateixos, i encara menys tot
allò que durant el viatge amb el tren veloç va quedant enrere. Doncs ja és
passat.
... Fins que el tren
veloç s’estimbi o bé s’acabi el combustible i, al capdavant, la màquina s’aturi
definitivament, en aquell “punt de no retorn”.
Xavaller
