Sobre l’estat blocat

Un record sentit i profund a l'ajut de tots els brigadistes.

Crec que un estat democràtic modern ha de tenir una estructura organitzativa i administrativa i un tarannà constitucional dúctils (és a dir, no rígids), que ajudin a fer més senzilla i millor la vida de les persones i emparin els drets del poble o els pobles que en formen part. Mai no ha de ser un ens absolut i rígid, ni un fi en si mateix, com és el cas de l’estat espanyol avui. Perquè tot és millorable.

Com és sabut, d’estats n’hi ha de diferents tipus, i organitzats de maneres també diverses: regnes i repúbliques, federals o confederals, confessionals o laics,... Però, què succeeix quan un estat dit democràtic no s’adequa als valors que teòricament defensa?  

Quan una comunitat de ciutadans, un poble o una nació, com se’n vulgui dir, no té cabuda en l’estat X, dissenyat i blocat d’una manera determinada i dominat pels seus poders fàctics. Si a més, s’ha d’estar justificant constantment davant els poders d’aquest estat X, que percep la comunitat esmentada com una nosa, i, sobre tot, no pot prendre lliurement les decisions que li calen per poder tirar endavant el seu projecte de futur. Si les opcions de constituir l’estat X com una república federal o confederal també estan blocades i no es poden ni plantejar...

Doncs l’única opció que li resta en aquesta comunitat de ciutadans, poble o nació és fer un referèndum per consultar als seus pobladors si volen seguir formant part de l’estat blocat X (en aquest cas, l’espanyol) o bé en volen crear un de nou. Així de clar, malgrat que no sigui pas senzill. Queda ben palès en l'encapçalament que una part de mi se sent profundament decebut perquè no hagi estat possible una República Federal Ibèrica (RFI).

Xàbius

La deuda a un interés módico y razonable, o no pagar

Los paraísos fiscales son una doble estafa. Porque una parte importante del dinero negro previamente defraudado a los estados acaba luego aflorando en Bolsa, otorgando además grandes beneficios a los defraudadores. Éstos, al especular para adquirir deuda pública cobrando un interés elevado, ponen en grave crisis a los sufridos ciudadanos de los estados democráticos.

Cabe precisar que los mercados no existen como seres ni entidades y, por lo tanto, no pueden ni “ser sensibles” ni “castigar las políticas económicas de determinados gobiernos”. Pero los señores Mercado 1, Mercado 2 o Mercado 3, sí. Tienen nombre y apellidos, son especuladores y usureros y quienes manejan con fines inconfesables esta “dictadura de los mercados”. Una especie de absolutismo capitalista…

Para combatir esta crisis de hondo calado, estratégicamente dirigida por unos pocos y que va principalmente contra la Unión Europea, sugiero estas medidas:

● Las transacciones financieras deberían pagar, como mínimo, el IVA. COMO PAGAMOS TODOS en cualquier otra transacción u operación económica.

● Es necesario acotar el negocio que las entidades financieras están haciendo con la deuda, puesto que no es solo especulación, sino fundamentalmente USURA.

● La DEUDA de los estados DEBE PAGARSE AL 1 %, como el dinero que el BCE presta a las entidades financieras.

● Hay que acabar con los paraísos fiscales mediante sanciones económicas, bloqueos o otras medidas de presión (y de fuerza, en caso extremo). Los países que colaboren podrán beneficiarse, si es necesario, de ciertas ayudas i compensaciones. 

● Si estas medidas no llegaran a tomarse, los estados europeos quedaran legitimados a convocar un referéndum vinculante sobre la DEUDA y, si así lo disponen sus ciudadanos, simple y llanamente, NO PAGAR.

Xàbius

El sistema capitalista vers el col·lapse? Un retorn a l’absolutisme

Això és el que sembla. La deriva que ha pres el capitalisme al segle xxi està enverinant les societats modernes i el món sencer. La crisi del deute ha esdevingut un gran negoci per les minories més acabalades, i alguns espavilats sense cap mena d’escrúpol estan duen el capitalisme clàssic cap a una mena d’absolutisme capitalista financer.

El moravià Joseph A. Schumpeter.

D’entrada, seguint la lògica capitalista, estaria més d’acord amb Joseph Alois Schumpeter quan afirmava que “l’empresari és un agent del progrés” (evidentment que pot ser-ho) que no pas amb Adam Smith, defensor a totes de la norma suprema “competència és a capitalisme com monopoli és a distorsió”. Encara que avui sembla evident que tan l’un com l’altre han quedat desfasats pel curs dels esdeveniments.  

L'escocès Adam Smith.

D’una banda, l’empresari ja ha deixat de ser “un agent del progrés” (Schumpeter) perquè el gran capital financer ha vist que podia prescindir-ne. Si l’empresari petit i mitjà no té crèdit, els sectors de l’economia més rendibles on desenvolupa la seva activitat i negoci acabaran finalment a les mans de les grans fortunes (grans corporacions i entitats financeres, grans empreses que gestionen tot tipus de serveis, xarxes de distribució, grans cadenes de supermercats, franquícies de tot tipus, etc.). 

De l’altra, el capital financer −aquest gran poder absolut− ja no defensa la competència (Smith), i sovint li està bé el monopoli perquè no li crea pas cap distorsió. En tot cas qui distorsiona és la societat, que tan sols ha de pagar, comprar i callar... L’absolutisme capitalista financer creix i s’expandeix arreu −créixer és l’únic objectiu, el dogma−, mentre que tota la resta de la societat minva i va cap avall, sotmesa i vençuda.

Això és un cul-de-sac i ens du al col·lapse. És la perversió del sistema, que ja hi tenia inclinació i ho duia als gens. Tot es ven només perquè algú, més poderós, ho pugui comprar. Mercat del deute: es ven deute −és a dir, dèficit−, s’hi fa negoci i es posterga la inflació per més endavant. Algú ho pagarà... Mercat del dret d’emissió de contaminants: es venen els drets contaminants, fraccionats en quotes. El més poderós n’adquireix més, a canvi de petits gestos que maquillen la realitat: que se segueix contaminant.

En lloc de progressar i d’avançar, ajornem. Ja us ho trobareu! Ja s’ho faran! ... Ah! I l’últim que apagui el llum!, si encara hi ha corrent... És a dir, col·lapse i no future, com ja avançava el moviment punk als anys setanta del segle passat.

Embut social.

De manera que, si no volem passar per l’embut i escolar-nos per aquest desguàs, a tots aquests espavilats que −amb les butxaques ben plenes− ens duen un altre cop a la misèria de l’obscurantisme i l’absolutisme els hauríem de respondre allò tan català de Ja ho trobarem!

El deute, que és fonamentalment conseqüència d’un dèficit fiscal que han causat els polítics amb les seves decisions i els seus deliris, ha esdevingut finalment un negoci per a usurers i un abús. Per tant, ara, o bé es negocia amb un interès baix i raonable o, senzillament, Ja ho trobarem!

Xavaller

----------------------------------------------

A l’entorn d’aquestes qüestions, crec interessant donar un cop d’ull a les formulacions d’Immanuel Wallerstein... The Modern World System 4, i seguir blocs com ara no le digas a mi madre que trabajo en bolsa de l’economista Paco Álvarez, publicacions com ara Le Monde Diplomatique, attack tv, les conferències de l’Arcadi Oliveres...