La relativitat de les coses…

La filòsofa i escriptora russa nacionalitzada estatunidenca Alissa Zinovievna Rosenbaum −més coneguda pel seu pseudònim Ayn Rand−, autora de la interessant novel·la de ficció i best-seller Atlas Shrugged, traduïda al castellà com La rebelión de Atlas, va néixer el 2 de febrer de l’any 1905 a Sant Petersburg i va morir a Nova York el 1982.

Ayn Rand, precursora de l'objectivisme pur.

Tot i que com a objectivista defensava l’eix individualisme-capitalisme, que atribuïa a la raó, davant el qual oposava l’altruisme-colectivisme, que vinculava al misticisme. Avui, aquestes paraules seves són ben oportunes i una mena de premonició del que ens està passant:

"Quan se n’adoni que per produir necessita l’autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que el diner flueix cap els qui trafiquen, i no pas bens, sinó favors; quan percebi que n’hi ha molts que es fan rics pel suborn i per les influències més que no pas pel treball, i que les lleis no el protegeixen contra ells sinó, ans el contrari, son ells els qui estan protegits contra vostè; quan descobreixi que la corrupció és recompensada i que la honradesa ha esdevingut autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense cap por d’equivocar-se, que la societat on viu està condemnada."  

                                                                                             Ayn Rand (1950)

També palesen, però, que alguna cosa grinyolava en les premisses que va adoptar i que han estat tan influents en l’ideari nord-americà. (Atlas Shrugged ha estat l’obra més venuda als EUA després de la Bíblia.) La simplificació a l’hora d’atribuir l’individualisme a la raó i l’altruisme només al misticisme és equívoca, i penso que força greu, perquè menysprea l’ètica i la solidaritat: la justícia social com a l’element vertebrador que dóna equilibri i cohesió a una societat.

El col·lectivisme ja es va acabar amb el comunisme, ara toca acabar amb aquest individualisme capitalista i despietat. Si ara som on som és per l’individualisme dut a l’extrem com un valor absolut, i no pas entès com el dret individual a ser, a existir i a ser respectat.

D’aquest individualisme capitalista absolut només en pot sortir de positiu, i si hi ha sort, la caritat o bé l’ajut puntual. Per contra, de l’altruisme i l’ètica en pot sorgir una societat democràtica, ecològica i sostenible que es construeixi i progressi amb pau, justícia social i convivència. Fins i tot, un nou model econòmic més raonable...

De manera que aquestes afirmacions que Zinovievna va expressar ens fan pensar que potser no hi confiava tant en aquest individualista capitalista. Sempre n’hi ha un de més llest i encara amb menys escrúpols... El més individualista de tots! La raó no hi té res a veure amb això; senzillament és pura ambició.

Xavaller 

... setze graus de vi fort poden provocar la mort

Suposo que tots ja ho sabeu que ara fa un parell de mesos va morir a Menorca el cantautor fronterer i ocasional, i ex membre del 'Setze jutjes', Enric Barbat. Un 'rara avis' autor de cançons com ara 'Redoxon Frappé', 'El vi', 'Cabaret d'esquerres' i 'Polítics de saló'. Una de premonitòria... Pul·lulant pel ciberespai m'hi he topat i m'he posat a recordar... Heus aquí l'enllaç d'una cançó més recent: 
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=nxB0hjvEw0I#!

Apreciareu, però, que en la gravació de 'El vi', que potser sigui la cançó més coneguda amb 'Redoxon Frappé', el Barbat desafina com un condemnat. No ho recordava pas així... L'enllaç: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=nxB0hjvEw0I#!

També recordo l'espectacle 'Tango'. La Guillermina Mota estava magnífica, i el Barbat va traduir els tangos i hi cantava.

Parlant de vi fort, el poema Embriac fa així:

Entra vi bo

Dóna’m escalfor

Arrenca’m el dolor

Empeny el meu cor

Que l’enyor de l’amor

M’ha dut aquest plor

Xavaller
 

Crisi. Quan el negoci bancari és el deute...

Ara el negoci bancari europeu ja no és el préstec, sinó el deute. Per tant, els bancs ja no són bancs. Són senzillament entitats financeres que juguen i especulen per obtenir el màxim benefici amb els diners d’altri i el deute col·lectiu. Però, una part d’aquests diners −els que, premiant una gestió nefasta dels seus recursos, els bancs han rebut dels estats i del BCE perquè necessitaven liquiditat− són o, més ben dit, eren públics... Què ha passat? Com hem arribat fins aquí?

En base a les competències econòmiques i polítiques exclusives del BCE, la seqüència vindria a ser aquesta:

● El BCE és una institució que opera independentment d’intervencions polítiques; amb el dèficit democràtic que això suposa. Les seves reunions són a porta tancada.

● L’objectiu bàsic del BCE és l’estabilitat de preus mitjançant el control de l’oferta monetària i de la inflació, obviant altres aspectes de la política econòmica com ara el creixement −prefereixo el progrés−, l’atur o l’estabilitat dels tipus de canvi.

● El BCE posseeix i gestiona les reserves oficials de divises dels estats membres i promou el bon funcionament dels sistemes de pagaments a la zona euro.

● Els estats membres aporten fons en funció de les seves capacitats i d’uns coeficients al Banc Central Europeu.

I aquí és on som ara. La política econòmica que es projecta des de la UE té com a objectiu principal el bon funcionament dels sistemes de pagaments a la zona euro. És a dir que Grècia i els països de la UE que es troben en una situació pitjor puguin fer front als seus pagaments de la manera que sigui.

Cada vegada són més els que pensen que des de la UE no s’està duent a terme una política econòmica per sortir de la crisi, sinó que tan sols s’estan gestionant unes mesures, més aviat dubtoses, per evitar la fallida d’algun país membre. Però, una Grècia cada dia més pobra podrà pagar algun dia el deute?

D’altra banda, que han fet els bancs davant d'aquesta situació? Doncs, amb un cinisme i impunitat sorprenents, han agafat els diners públics que els estats i el BCE els han aportat perquè seguissin desenvolupant la seva activitat econòmica essencial de donar préstecs i han comprat deute públic, amb la garantia de la UE. Quin bon negoci!

Però, i la inflació? Ja no se’n parla, oi? I per què? Que ja no és un problema? Molts experts pensen que ho serà ben aviat. Que les polítiques que desenvolupa actualment la UE només aconsegueixen tapar el dèficit fiscal amb deute i postergar la inflació. Tot i que això impliqui el risc d’una taxa inflacionària més alta en el futur...  

 
Així, doncs, qui està causant la crisi? Quins són el responsables de la recessió actual que s’estén per Europa? Les entitats financeres que han deixat de ser bancs i caixes per ser especuladors i les polítiques mesquines i errònies de la UE.

Ja han caigut les capes daurada, platejada i, també, els colors. Ara ja es veu el llautó... I és prou evident que el model econòmic no serveix. Els bancs, tampoc. La banca ètica?

Creixement o progrés, that’s the question.